Tot i el gran desencert polític general que s’encomana, l’apatia que té la gent sobre els afers públics, la impotència que acumulem sobre la corrupció política, la perplexitat amb què veiem els camins dubtosos de la justícia i, per acabar-ho d’adobar, la cancerosa crisi econòmica que patim provocada per la insadollable avarícia dels poders que mouen l’economia capitalista i que al remat acabem pagant els de sempre, la classe treballadora, l’any 2011 té, entre altres, unes quantes efemèrides que els valencians hauríem de, si més no, recordar, donar a conèixer i celebrar amb una mínima dignitat.
Amb dignitat però també amb orgull i esperança. I dic esperança perquè els valencians en els afers culturals i lingüístics sovint tendint a veure’ho tot negre. La veritat és que motius en tenim de sobra, ja fa massa segles que ens tenen presa la mida, que no tenim la clau de la nostra casa i per això, com canta Al Tall, ens fa fum la teulada. Però, també és veritat que de vegades ens manca una anàlisi en perspectiva per copsar la magnitud del què hem estat capaços d’aconseguir aquests darrers anys.
Enguany farà cent anys de la mort de Teodor Llorente, un dels gran poetes de la Renaixença; cent anys també del naixement del filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis Guarner, així com del narrador i gramàtic Enric Valor. A més a més farà quaratanta anys que es creà Acció Cultural del País Valencià, una de les entitats que més ha treballat per la recuperació de la nostra llengua i cultura. I, per completar aquestes efemèrides relacionades amb la nostra llengua, enguany farà vint-i-cinc anys que, organitzades per la Federació d’Escola Valenciana, ininterrompudament s’han celebrat arreu de les nostres comarques les Trobades d’Escoles Valencianes.
Com veiem, quatre efemèrides que, encara que no ho semble, estan estretament relacionades: la de tres escriptors i dos entitats cíviques que comparteixen el mateix objectiu, la dignificació i recuperació de la llengua del valencians. Però, a més a més, el més important és que cadascun d’ells hi ha poat del treball dels seues antecessors. Així, els escriptors de la Renaixença com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Joan B. Pastor Aicart…, encapçalaren al segle XIX un moviment cultural que pretenia fer renàixer el català com a llengua literària i culta, després de segles de decadència. Sense el treball dels poetes i lletraferits renaixentistes segurament els escriptors, lingüístes i historiadors com Sanchis Guarner, Enric Valor i altres de la seua generació com Carles Salvador, Joan Fuster i Estellés ho hagueren tingut més difícil. Aquesta generació d’intel·lectuals de la postguerra, malgrat el buit i la foscor del franquisme, no hagueren de començar de zero.
De la mateixa manera, la creació d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a principis dels any setanta no fou per casualitat, sinó producte del treball d’aquesta darrera generació que, malgrat la censura practicada per la dictadura organitzaren cursos de valencià com els de Lo Rat Penat que féu Enric Valor, editaren tota mena d’estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular com ho féu Sanchis Guarner i la majoria d’ells participaren en l’elaboració de les Normes de Castelló. Tota una generació que adobà el camí perquè a principis dels setanta tota una colla d’intel·lectuals fundara ACPV, entitat que agafà la torxa de les reivindicacions del valencianisme cultural. Gràcies al treball de milers de socis i simpatitzants aquesta entitat cultural i cívica porta endavant un ventall molt ample d’activitats: els festivals de Tirant de Rok, la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià, el Correllengua, els Casals Jaume I arreu de les comarques, els cursos Carles Salvador i un fum d’activitats en el Centre Octubre de la ciutat de València. És, sens dubte, l’organització cultural amb més capacitat de mobilització i prova d’això són les multitudinàries manifestacions que cada any organitza al voltant del 25 d’Abril.
I les reivindicacions d’aquest moviment cultural, aplegat com hem dit al voltant d’ACPV com a pal de paller, van fer possible que una dècada després, l’any 1983, s’aprovara la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei que va permetre que el valencià entrara com a llengua d’ensenyament al nostre sistema educatiu, després d’alguns segles proscrit. Des de llavors que milers i milers de valencians i valencianes han pogut estudiar el valencià i en valencià. Començava tot un moviment reivindicatiu de mestres, pares i alumnes que oxigenà el nostre sistema educatiu, aportant renovació pedagògica i fent una escola més arrelament al medi. Tot plegat, i recordem que una vegada més res és producte de la casualitat sinó del treball anterior, donà lloc a la Federació d’Escola Valenciana. Una altra entitat formada per un bon grapat de Coordinadores comarcals que any rere any, i comarca a comarca, mobilitzen a milers i milers de pares, mestres i alumnes per fer una festa, la Festa de la llengua.
Llorente, Guarner, Valor, ACPV i les Trobades, quatre efemèrides que cal commemorar, quatre exemples de la tossuderia d’un poble que, malgrat la mediocritat dels seus governants, continuadors d’aquells maleïts botiflers, es nega a perdre la seua identitat i, generació rere generació, atia la flama perquè no s’apague, la flama, com diria Obrint Pas, d’un poble en moviment.
Alcoi, 25 de febrer del 2011
