M’estan agradant molt les primeres intervencions de Laporta i López Tena al capdavant de Solidaritat. Moltíssim. Sens dubte sentir dir les coses pel seu nom suposen una alenada d’aire fresc a la caseta de la señorita Pepis, anomenada Parlament amb ridícula solemnitat. És veritat que no costa gens deixar en evidència els paràsits que des de sempre han ocupat la Caseta, però també que mai abans ningú no havia parlat amb tanta contundència i raó, posant el dit ben bé a la nafra. Ho celebro. I encara ho celebraria més si el mateix que va dir a la Caseta Laporta en la primera intervenció ho hagués dit el senyor Tena. Ho hauria fet amb una oralitat molt superior. Però és clar, el preu que ha hagut de pagar SI per aconseguir quatre diputats passa justament per no tenir al capdavant el millor dels mosqueters. Dintre dels personalismes hi ha categories, i guanya de carrer la categoria mediàtica: guanya el Barça.
Amb tot, val a dir que Laporta se’n va sortir prou bé parlant sense papers, i va estar molt encertat quan va acusar Mas de ser “incapaç de liderar, i de generar desconfiança en el poble català”, malgrat que això últim per desgràcia no sigui veritat. I va estar bé que ho digués perquè, atès que Catalunya va votar CiU massivament i per tant sí que confia en Mas i el seu lideratge, queda clar que Laporta menysprea la decisió del populatxo i, doncs, no és un demòcrata. Exactament com jo. M’alegro que coincidim i que el pobre esperitat d’en Mas s’encarregués de retreure a Laporta el seu coratge i lucidesa antidemocràtica, perquè així les coses van quedar meridianament clares per als que s’omplen la boca de democràcia, començant per la gent de SI quan parlen de les seves preteses primàries. Una xarlotada de primàries que, per cert, he de dir que em van semblar un gran encert, del qual Carretero hauria de prendre nota. Les coses només poden funcionar quan una minoria aconsegueix entabanar la massa perquè la segueixin, i la resta són hipòcrites collonades. Per tant, deixar en mans del col•lectiu reagrupat, amb autèntiques primàries, quins havien de ser els caps de llista, em sembla d’una ingenuïtat que fa feredat, com es demostra amb el preu que va haver de pagar Reagrupament per l’expulsió dels inevitables oportunistes triats sàviament per via democràtica amb primàries. Ai, Senyor.
I com va acabar tot en un i altre partit? Doncs com havia d’acabar. A Reagrupament, Carretero va entendre —per força— que s’havia de deixar d’hòsties i col•locar la seva gent de confiança, que és com es fan les coses quan es vol que surtin bé, passant-te pel folre l’estètica en haver de col•locar la teva novieta o la mare que et va parir si és menester. Però aleshores, per què no va reeixir Reagrupament després de les dimissions? Per dues raons òbvies. La primera, i amb diferència la més important i definitiva: perquè el Doctor no és un personatge mediàtic com Laporta, i a això ja estava condemnat des del principi. I la segona, perquè més d’un subnormal va interpretar l’enrenou de les dimissions, la violació de les primàries del Doctor com una traïció i una presa de pèl als associats, en comptes de contextualitzar les coses i jutjar-les, doncs, amb intel•ligència. I això per obvi que fos que, si el Doctor hagués tingut de veritat la intenció de fer el manefla, no hauria estat tan ruc de convocar primer unes primàries en comptes de tirar pel dret i optar pel que va fer Solidaritat: tria prèvia arbitrària en pack dels candidats, entabanada matussera al ramat sota el nom de primàries, i avall que fa baixada. En això, un deu per a SI i un dònut per a Reagrupament. L’error de Carretero convocant autèntiques primàries és el preu de ser honrat en un país d’enzes. Perquè si a la pretesa “traïció” del Doctor hi sumem l’aparició de Laporta amb SI, per als ximplets trànsfugues la balança es va acabar de decantar a l’acte.
I pel que fa a SI, com se sap tot va acabar força bé, i per tres raons. La primera, i definitiva tal com apuntava, pel factor mediàtic de Laporta. La segona, perquè el gruix de votants de SI no es va sentir traït: senzillament els estaven enganyant de bon principi, entre altres coses amb la comèdia de les primàries a tres mesos de les eleccions. Val a dir, però, que tampoc calia enganyar-los gaire, atès que la figura mediàticament poderosa de Laporta eclipsava qualsevol altra consideració en les ments simples, o sigui la immensa majoria, com val a dir que és el cas dels votants de qualsevol partit. I la tercera raó, ni que sigui de manera molt minoritària, perquè López Tena també tenia els seus seguidors, persones en aquest cas més preparades, que no vol dir més informades. La lucidesa del jurista, la seva oratòria contundent i brillant va atreure un sector de votants de bona fe més o menys polititzats.
Així les coses, quin problema hi ha aleshores amb SI? Diguem-ne que el mateix que amb el cinema. Veiem i sentim convincents trets, però sabem que en realitat no vola cap bala, només ho sembla. Els protagonistes són actors que mentre actuen s’arriben a creure el seu paper. Però per sobre de tot són actors que s’han de guanyar la vida, i alguns d’ells sadollar la seva vanitat. Això és la cúpula de SI. Per sobre de l’independentisme que se’ls suposa, de ser gent que estima el país que diuen voler alliberar, s’estimen més a si mateixos i la seva butxaca —com anem, senyor Strubell?—, com ho demostra el fet que no van dubtar a fragmentar el creixent vot independentista a pocs mesos de les eleccions, cosa que detallaré més avall per si algun totxana encara no se n’ha adonat. I per a mostra de personalisme per damunt de servei al país, un fet evident per a qui el vulgui veure: si Laporta fos de veritat un patriota hauria ofert amb tota lògica la cara mediàtica al partit, sí, però cedint el lideratge real al senyor Tena, com tothom sap també un egòlatra, però molt millor que l’altre en el càrrec que ocupa. No es tracta de servir el país al millor possible? Doncs voilà. Ai, l’ego.
Les encertades paraules i exemplars accions que sentirem pronunciar i fer a Laporta i els seus mosqueters, més enllà de plaure’ns a alguns i d’enlluernar a d’altres, ara no valen per a gaire res des del grup mixt. Amb quatre diputats l’independentisme ha quedat neutralitzat, desactivat, i aquest preferiria no estar veient autocomplaents trets de fogueig en un film, sinó trets de veritat en un Parlament que, admetent el vot massiu a CiU en clau d’eliminació del tripartit, malgrat això hauria d’estar ple de cadires independentistes. Però per a això, abans de les eleccions SI no hauria hagut de fragmentar l’independentisme: 1) refusant sumar forces fent coalició amb Reagrupament, 2) refusant fer una llista cremallera entre les dues formacions, 3) oferint com a única proposta, d’una barra digna d’antologia, que Reagrupament es deixés absorbir per SI sotmetent-se a les seves llistes. Maco, eh? El resultat és que SI ara defensa de manera exemplar l’independentisme al Parlament, però a la praxi en una lliga de costellada atesos els minsos diputats amb què compta. Les coses haurien estat diferents si SI hagués defensat de veritat, o sigui per sobre de tot, l’independentisme, abans de la lliga oficial que ara es jugaria amb molts més diputats independentistes. I és que per bé que faci ara les coses SI, les seves accions seran poc menys que estèrils. Per tot el que he exposat, SI és, a més de sinònim de cinisme, com a mínim exemple d’inoperància independentista. Potser d’això es tractava.
