La fi que suposa l’inici del camí de la llibertat

Avui ha arribat el dia. Després de 59 anys, ETA desapareix. La banda armada del País Basc, que ja feia més d’una dècada que no atemptava, ha fet oficial la seva dissolució en un acte a Kanbo, al País Basc francès. Amb la presència de mediadors i després de diversos gestos en els últims dies, tota una trajectòria de lluita armada per la llibertat d’Euskalherria posa punt i final després de constatar que ni s’ha aconseguit cap objectiu, ni hi ha cap possibilitat de fer-ho a llarg termini. L’únic que ha portat són dues constatacions: s’ha internacionalitzat el conflicte però de res ha servit, i s’ha dividit la societat basca fins al punt que és molt difícil que algú es passi a l’independentisme.

ETA va aconseguir (ja parlem en passat) bloquejar la carpeta de la independència d’Euskadi durant dècades, just el contrari del que volia. Cap govern espanyol va acceptar el xantatge de la banda armada. Ans al contrari, van tancar la porta a aquesta possibilitat amb més contundència perquè “sense violència es pot parlar de tot”. Cosa que, òbviament, s’ha provat falsa amb el cas català. Moncloa hauria actuat igual amb o sense ETA, però el que la banda armada va portar va ser un bloqueig d’un possible esclat independentista com ha passat a Catalunya. Amb centenars de morts al carrer en pro de la llibertat basca, qui s’havia d’unir a un projecte que és sobretot pacífic, però que ha arrossegat aquesta rèmora durant segles?

Les noves generacions de bascos no s’han sentit atretes per una ideologia que s’ha quedat estancat en suports durant dècades, com ha passat a Irlanda del Nord. Només ara, vint anys després de l’IRA, el Sinn Féin comença a créixer. ETA ha fet de tap, els abertzales han seguit amb només els convençuts i els seus fills durant anys. I ara, encara han de passar anys perquè notem els efectes del que ha passat avui.

Tots els focus del dia se’ls han endut els protagonistes de l’acte a Kanbo (amb presència dels negociadors, Otegi i Gerry Adams, entre d’altres). No obstant, mentrestant el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de la llei de presidència. Es tracta d’una maniobra que ha de servir per a investir Carles Puigdemont des de la distància, però que evidentment mai veurà la llum. El govern Rajoy ha trigat minuts a demanar un informe al Consell d’Estat perquè digui el seu parer, pas previ preceptiu a portar el cas al TC, que probablement suspendrà la llei de manera cautelar admetent a tràmit el recurs de la Moncloa.

O potser no li cal ni fer això: el TC va deixar enlaire tres mesos l’admissió a tràmit de la primera investidura de Puigdemont (però les mesures cautelars sí que les va imposar), tot demostrant que juga totalment al ritme del PP. I aquesta vegada no serà menys. I en aquest punt serà quan haurà de moure fitxa Puigdemont, que ha rebut avui una oferta d’un partit minúscul alemany per ser el seu cap de llista per les Europees de 2019. Demà hi ha reunió a Alemanya amb el grup parlamentari de Junts per Catalunya, i tot es podria accelerar sobtadament.