El 12 de setembre de 1213, a la batalla de Muret, Pere el Catòlic mor en combat a mans d’un exèrcit croat, convocat pel Papat i impulsat pel rei de França. Aquesta derrota tanca definitivament les portes a la presència catalana a Occitània. A partir d’aquest moment, els catalans reorienten el seu futur, projectant-se Mediterrània enllà i sobre les taifes andalusines del Llevant de la Península Ibèrica. I, en aquest sentit, no hem d’oblidar que –tot just l’any anterior a Muret- els cristians havien assolit una extraordinària victòria a Las Navas de Tolosa (1212). Un èxit del qual –malgrat l’enorme aportació navarresa i catalanoaragonesa- gairebé només n’havien tret profit els castellans, perquè Navarra ja no tenia frontera directa amb l’Islam –i, per tant, no podia obtenir guanys territorials- i perquè Pere el Catòlic prou feina tenia en intentar salvar els seus vassalls occitans davant l’agressió francopapal. De tal manera que Muret no només implica l’expulsió gairebé definitiva dels catalans d’Occitània, sinó que també reforça la primacia de Castella en la carrera per conquerir més territoris andalusins que la Corona d’Aragó.
A principis del segle XII, ja fa moltes dècades que els comtats occitans gaudeixen d’una molt notable sobirania respecte als reis de França. En certa mesura, semblaria que el límit lingüístic entre francès i occità podria arribar a esdevenir –també- una frontera política. I, enmig d’aquest joc d’identitats, hi apareix un nou element d’identificació religiosa. De fet, aprofitant que la creixent penetració social del catarisme en terres occitanes sembla amenaçar el monopoli religiós –i, per tant, de l’extracció de rendes- del catolicisme romà, la Corona de França anima al Papat a declarar heretges els càtars i els seus possibles protectors. I, així, quan els comtes occitans intentin de protegir els seus vassalls davant la persecució dels croats, la Corona francesa disposarà d’un excusa religiosa per justificar el seu “imperialisme” polític i militar.
Pere I es troba en una situació molt delicada. Ell, que ha passat a la història amb el sobrenom de el Catòlic, sap que el Papat vol retornar els càtars a l’obediència de Roma; però també és plenament conscient que França aprofita per posar els comtats occitans sota el domini de París. I, de fet, alguns dels vassalls i dels aliats del mateix comte de Barcelona ja han estat excomunicats per l’Església i desposseïts de les seves propietats per l’exèrcit croat. Així, doncs, Pere I ha d’escollir entre la fidelitat a l’Església i la lleialtat als seus amics. I és el Papa Innocenci III qui li facilita la tria. Atès que la Santa Seu està més compromesa amb França que amb el vicariat de Crist a la Terra, Pere el Catòlic pot mantenir-se lleial als seus amics, amb la tranquil•litat que desobeir al Papa no implica cap infidelitat a Déu.
Pere confia tant en les seves pròpies forces que –literalment- mor per un excés de confiança. Anys més tard, en el Llibre dels Feyts, el seu propi fill (Jaume I) l’acusa d’haver passat la nit anterior a la batalla bevent vi i acompanyat de “fembres”. Una acusació que, tal vegada, pot ser fruit del fet que Jaume I va ser educat per templers, que no necessàriament havien de tenir una opinió massa favorable d’aquell monarca ple de vida i que havia desafiat l’Església.
Sigui com sigui, aquell fatídic 12 de setembre de 1213, Pere va considerar innecessari esperar els reforços que li portava el seu senescal Hug de Montcada; i, a més, va tenir una actitud del tot imprudent durant la batalla, llançant-se personalment enmig del combat. En qualsevol cas, hem de tenir ben present que l’aliança francopapal representava un poder formidable. Tant és així que, un any després, el diumenge 27 de juliol de 1214, a la batalla de Bouvines, el rei de França derrota una coalició d’alemanys, flamencs i anglesos. En dos estius consecutius, els francesos assoleixen dues victòries decisives al sud (Muret) i al nord-est (Bouvines), consolidant-se com la potència hegemònica d’Europa occidental durant sis segles. En concret, fins al 18 de juny de 1815, a Waterloo. Els catalans, però, mai hem tingut l’oportunitat de refer-nos de la catàstrofe de Muret.
Oriol Junqueras
Publicat a l’Avui el 12 de setembre de 2007
