LA FI DE L’AUTONOMIA

LA FI DE L’AUTONOMIA publcat a Nació digital
Algú es pot pensar que és només el conflicte Catalunya – Estat el que evidencia la fi del règim de l’Espanya autonòmica del 77. Però no és cert. El cas català, és la punta del iceberg. Com sempre, la dinàmica catalana amb una societat més crítica i amb una distància psicològica més gran de l’Estat, és la que genera anticipadament els senyals d’alerta d’una monarquia desprestigiada, d’un règim autoritari i d’un Estat autonòmic en fallida. En aquesta darrera realitat és en la que em centraré avui; i és preexistent al conflicte català.
I per mostra, un botó en el darrer estudi publicat per la Generalitat valenciana. Diu aquest que durant la crisi, les CCAA de règim comú van reduir la seva despesa real per càpita en sanitat, educació i serveis socials un 15%, per la caiguda dels seus ingressos. La capacitat de protegir les prestacions de l'Estat de benestar des de 2009 ha estat molt desigual entre administracions. Les comunitats autònomes de règim comú han reduït la seva despesa real per habitant en serveis públics fonamentals (SPF) de la seva competència a una taxa mitjana anual del -1,8%, acumulant ajustos per -11.126.000 d'euros entre 2009 i 2015. En canvi, en aquests anys les administracions centrals han augmentat la seva despesa en SPF per càpita el 1,2% anual, +13.195.000 d'euros.
Les comunitats autònomes tenen un paper fonamental en el funcionament de l'Estat del benestar en gestionar competències com l'educació, la sanitat o els serveis socials, especialment el d'atenció a la dependència. A diferència d'altres administracions, les CCAA de règim comú s'han vist obligades a ajustar a la baixa significativament les seves despeses en aquests serveis durant la crisi perquè el model de finançament autonòmic no ha proporcionat recursos suficients. L'argument que la causa de la insuficiència de recursos de les comunitats autònomes es deu al fet que la seva despesa és excessiva no és correcte. De fet, la despesa en SPF de les comunitats forals o dels països europeus de similar nivell de renda, són molt superiors.
Els serveis fonamentals (educació, sanitat i protecció social) absorbeixen més del 60% de la despesa pública. El 38% d’ella de les CCAA i el 52% de la Seguretat Social (SS). Mentre l’estat ha insuflat diner a la SS en fallida, s’ha obligat a les CA a una contenció del dèficit, sense millorar el seu finançament, cosa que ha portat a una baixada notable del pressupost social.
El repartiment del dèficit entre nivells de govern ha estat més favorable a les administracions centrals -que ha facilitat a l'Estat transferir importants recursos a la SS en els últims anys-, i el recurs al Fons de reserva de la SS acumulat en els anys de bonança. Les despeses reals per habitant en SPF de l’administració central han pogut ser protegides i els de les CC .AA. no ho han estat.
Les C.A van acumular entre 2009 i 2013 ajustos de la seva despesa per càpita en SPF del 15%. Mentre les forals només ajustaven un 10% augmentant la bretxa de prestacions entre forals i autonomies comuns fins al  33%. Les diferències de despesa en SPF per habitant de les comunitats autònomes s'aproximen als mil euros per càpita, estant al davant les forals i a la cua les autonomies amb dèficit fiscal com València, Catalunya i Balears.
La despesa en sanitat, educació i serveis socials de les CCAA representa en l'actualitat un 73% de la seva despesa total, mentre que abans de la crisi s'elevava al 68%. Això ha implicat un més gran esforç en polítiques socials per evitar mals majors. Però l’efecte ha estat desastrós per les partides no directament socials:  serveis econòmics, R + D + I, habitatge, cultura…..
El principal problema a què s'han enfrontat les comunitats de règim comú en aquests anys és que, amb l'esclat de la crisi, la caiguda de la recaptació i la falta de previsió, es va impedir que es complís el criteri de suficiència financera en què es va basar el sistema de finançament autonòmic.
Fins aquí l’anàlisi tècnic dels serveis d’estudis de la Generalitat Valenciana. A Catalunya sabem que l’Estat no buscarà solució a cap dels tres problemes que estan en la causa de fons del desori. Ni l’Estat vol retallar el seu gruix central i per tant la seva despesa. Ni té voluntat de tocar el privilegi històric de bascos i navarresos. Ni pensa canviar el model de finançament que acabi amb el superàvit estructural de les Comunitats subsidiades i el dèficit històric dels països catalans.
Per això l’autonomia, entesa també com instrument de suficiència financera per a aplicar polítiques autònomes, fa temps que està amortitzada. La batalla de Catalunya només servirà a l’Estat per liquidar-la de forma oficial.