La Festa dels Invencibles

Febre i rauxa. No hi ha temps de parar ni un minut quiet. Quan es pon el sol, i el rellotge del campanar de la plaça de la Vila es converteix en el far de tot navegant perdut pels carrers, no hi ha lloc per a la racionalitat. D’aquests carrers estrets, genuïns i essencialistes alguns agents il·luminats n’han dit el bosc de Sherwood, d’altres s’hi han inspirat per escriure best-sellers, el record del qual queda minimitzat entre les riuades d’adolescents que no s’adonen que beuen a cor que vols (i llavors jauen endormiscats) als peus de l’estàtua de la Colometa.
 
A la plaça del Sol, els Invencibles porten la multitud cap a “mons desconeguts i els seus misteris”. Dimensions estranyes que obren les portes a l’agost, durant la Festa Major. Els amics invencibles que canten els Catarres –i coregen milers de seguidors enxubats– caminaran tota la nit vigilant no ser esclafats pels dinosaures del carrer Progrés o deixant-se enlluernar pel l’au Fènix de Mozart; i navegaran imaginàriament pels set mars –potser recordant també el mític James Cook, com homenatja la cançó–, quan contemplin el fons marí que plana pels caps dels visitants del capdamunt del carrer Verdi.
 
El cert és que, aquell joves que van trobar en la Jennifer una mina d’or –el carrer Tordera i la seva màgia, en el record– han crescut musicalment i el públic, cada cop més entregat al seu Rock&Roll, acompanya al trio en un viatge musical que combina el gamberrisme de Bonnie i Clyde amb la passió desenfrenada d’aquells qui saben que han tingut un romanç d’estiu. Fins i tot, homenatgen in situ als veïns de Fraternitat de Baix, que aquest any se n’han anat al camp a trobar inspiració –traçant-la al més pur estil de ninotaire– pel guarniment d’un carrer que, segurament, no es mereixia quedar relegat del podi final, que han ocupat Progrés, Verdi i Mozart. Me’n vaig al camp era un mantra que planava entre gallines i ovelles, disposades al llarg del carrer per aquells qui no volen prendre la identitat enmig d’una Barcelona cosmopolita i abocada al turisme.
 
Els graciencs no desdibuixaran la seva història local minimitzats per la megalomania de la metròpoli, que va engolir la vila el 1897 i la presenta a les guies de viatge com una mescla de l’essència més bucòlica de la ciutat i el “fashionisme idiotitzat” que avui ens acaba clonant la nostra personalitat. Possiblement, per això a Gràcia també hi han florit col·lectius de l’esquerra alternativa que aprofiten les festes per reivindicar aquell Robin Hood llegendari, que robava els rics per donar-ho als més pobres, o citen a un contemporani com Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. La reivindicació política és present al barri, sigui a l’alternativa plaça del Raspall o a la multitudinària plaça del Sol, on els crits a favor de la independència acompanyen els Invencibles entre cançó i cançó. La Vila en estat pur.