No dic res de nou si afirmo que enguany marcarà un abans i un després per al nostre país. Gràcies a la Falange, i la resta d’espanyolistes d’aquest Estat que ens repudia però no ens vol lliures, al nostre país es comencen a remoure moltes coses que semblaven destinades a una putrefacció lenta però segura.
Divendres vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre amb els nens i la dona. Era la primera vegada en 20 anys que hi podia anar, i he de dir que l’ambient era variat, amb gent de totes les edats, somrient, cantant plegats, grans i petits, nens jugant i saltant, amb les seves estelades voleiant al darrera. Gent de diferents cultures d’origen, parlant també en d’altres idiomes entre ells. Una autèntica festa de la independència, molt lluny d’allò que els espanyolistes (de fora i de dintre) voldrien que fos. Ens voldrien radicalitzats, amb cara de pocs amics, fent ús de la violència física i verbal. I no, el nostre caràcter secular, pacífic i alegre, va sortir al carrer i el va conquerir.
La unitat que es respira entre les diferents faccions independentistes del país, juntament amb el neonat esperit d’Arenys, i el fet que cada vegada som més els qui creiem que la independència no només és urgent i necessària, sinó també possible i imparable, faran que si de debò anem tots plegats amb l’objectiu únic d’aconseguir la llibertat nacional del nostre país, l’Estat espanyol i els espanyolistes en general no podran fer-hi res, democràticament, per aturar-nos. Només hi hem de creure, i treballar tots a l’una amb aquest únic objectiu al cap.
Un Estat com l’espanyol, on partits com la Falange són legals, on fins i tot un Advocat de l’Estat n’ha estat candidat, on l’apologia del Franquisme no és delicte, i tota la resta d’horrors que tots sabem, i que a més, la seva opinió pública ni tan sols condemna o troba poc democràtic o organitza boicots comercial massius, perd davant el poble de Catalunya, però també i molt importantment, davant l’opinió pública internacional, tota possible legitimitat en aquest procés. Aquesta és una fosa que els espanyols mateixos han estat cavant des de fa segles però que només ara, amb la democràcia i l’adhesió espanyola a la Unió Europea, podem aturar, perquè el mort no està pas tan mort com es pensaven, i l’esperit lliure català torna a renéixer amb força, amb milions de ciutadans que diem, finalment, PROU!
Finalment, tot i que vaig estripar simbòlicament el carnet quan Esquerra va recriminar en Carretero pel seu article al diari AVUI, reconec que Esquerra (amb encerts i molts, moltíssims, desencerts) ha creat el clima necessari i adient per a que el sentiment independentista s’escampi pel país. Ni els d’Esquerra són els botiflers que molts diuen que són, ni són els salvadors de la pàtria que molts volíem. Això sí, han aplanat el camí per a que la independència de Catalunya deixi de ser un possibilitat remota per convertir-se en un possibilitat real i relativament propera en el temps. Un tema recurrent als mitjans de comunicació nacionals, espanyols i també internacionals. També als diferents partits polítics. Ens ho hem de creure. Tot depèn de nosaltres, de la nostra actitud ferma i decidida i de la unitat nacional que tots i totes tant desitgem.
Ara ha estat Arenys, i aviat passarà a centenars de pobles i viles del país. Hem de tenir la força i el coratge per promoure aquests referèndums locals arreu, la capital del país inclosa, Barcelona. Que els espanyols bramen que són consultes il·legals? Quan les lleis són injustes no ens ha de fer por no complir-les…D’aquesta manera, tot i que espero que més aviat del que Alexandre Deulofeu va preveure, la recuperació de les llibertats nacionals de Catalunya esdevindrà una realitat tangible. Només ho hem de voler i actuar-hi en conseqüència!
