A continuació us reprodueixo l’article publicat a El Temps el 2 de març de 2010
He de confessar que estic força orgullós del Projecte de llei del cinema que ha presentat el Govern de Catalunya. Com deveu saber, el text obliga a distribuir el 50% de les còpies de les pel•lícules en versió catalana i, a més, preveu aplicar sancions si s’incompleix la normativa. Podria semblar que es tracta d’un projecte de mínims. Però atès que partim d’una situació en què només el 2,7% de les projeccions de films a Catalunya són en versió doblada o original en català, i si tenim en compte les pressions duríssimes que han exercit les majors nord-americanes en totes les direccions, el projecte del Govern és valent.
Un dels grans problemes que hem tingut històricament com a país ha estat la mentalitat de súbdits que hem anat acumulant en els darrers tres segles. Tal vegada és aquesta mentalitat la que va fer que Macià, al cap d’unes hores de proclamar la República catalana el 14 d’abril de 1931, l’hagués de retirar. Macià tenia molt coratge, però segurament al nucli de dirigents que l’envoltava li va tremolar les cames. Així, l’Avi es va quedar sol, i va haver de fer un amarguíssim pas enrere. Els alts dirigents de Catalunya també volien la independència, però potser tenien por d’un enfrontament i, comptat i debatut, la promesa d’una Espanya democràtica tampoc els semblava tan malament…
L’escena de la proclamació de la República catalana el 1931 exemplifica molt bé la manca de convicció i de valentia d’un poble perdedor. Per tant, si volem aconseguir la independència pel benestar nacional i social del nostre país, hem d’esforçar-nos a canviar aquesta mentalitat. Cal tenir en compte que, en altres moments històrics, hem tingut una gran convicció, com ara durant la guerra dels Segadors (1640) o l’èpica guerra de Successió (1714), que Europa va recordar durant molt de temps. Justament es tracta de dos moments en què disposàvem de la poderosa estructura d’un estat…
El Projecte de llei del cinema podríem dir que marca un punt d’inflexió en la determinació nacional. La Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació ha tingut suficient aplom com per mantenir el seu criteri en contra de l’opinió de les majors nord-americanes, que han provat de fer descarrilar la normativa amb reunions a Madrid i a Barcelona, i també organitzant una vaga de cinemes a Catalunya, per intentar capgirar una opinió pública catalana que està majoritàriament a favor de poder escollir entre el català i el castellà.
Esquerra, per tradició històrica, sempre ha estat a favor de la llibertat. Ara, hi ha alguns sectors en què, per garantir la llibertat, cal que hi hagi intervenció pública. Per exemple, en l’àmbit de la sanitat o de l’educació. Així mateix, en el sector cinematogràfic, cal fermesa per garantir la llibertat. I més que en caldrà durant la tramitació parlamentària.
