La famosa tolerància

Hi ha un preu per cada article i, sobretot, hi ha un preu per cada article que fas tocant a la qüestió d’Espanya o al paper del castellà a Catalunya. És un preu alt i jo no espero que em felicitin, escric per d’altres motius. No obstant, res no em descoratja tant com pensar en tots els degenerats que suposen que m’ho passo bé escrivint aquests articles, o en tots els pedants que gosen jutjar-me des del seu humanitarisme de pa sucat amb oli. Si ja m’entristeix sentir la necessitat d’escriure aquests articles, encara m’entristeix més veure la poca intel·ligència que desperten. Que si dient aquestes coses no sumes, que si sempre parles de Catalunya, que si a la vida hi ha altres coses, que si ataques la meva família, que si ets un racista, que si promous l’enfrontament. Per favor! Discutiu-me l’article, cada frase falsa o cada frase millorable, expliqueu-me la vostra posició davant del problema, però no em vingueu amb moralina de col·legi de monges. Hi ha molt més amor a la vida i molt més amor a la cultura castellana en un sol dels meus articles que en tota la vostra retòrica de llepafils. Les respostes que generen aquests articles m’entristeixen i fins i tot em desmoralitzen, perquè en part són un fracàs meu. Però alhora, com un Rocki Balboa que aguanta tots els cops i totes les bufetades, també m’impulsen a continuar insistint perquè és, justament en les qüestions davant les quals esgrimim sistemàticament la nostra ofensa o la nostra pedanteria, on cal buscar l’ou de la serp, la llavor de la mandra i el feixisme. Trobo que llegir i escriure hauria de servir per substituir la por per una mica d’intel·ligència, per apujar el nivell de la discussió. I també per aprendre a desconfiar de tot allò que ens escandalitza -que sovint no és altra cosa que la projecció de la nostra pròpia barra o mediocritat.