L’experiència d’haver coordinat el referèndum sobre la independència de Catalunya a Osona, on el 42% dels 120.000 ciutadans amb dret a vot l’han exercit, malgrat haver-se organitzat sense cap suport institucional ni recursos públics, sota la constant vigilància i boicot per part dels governs espanyol, català, i del PSC, amb el silenci mediàtic dels mitjans espanyolistes i/o controlats pel PSC, comptant amb la sola força del poble, des de la base i amb la base, acumula tantes emocions i reflexions, tants i tan variats sentiments, que fan difícil descriure’ls en un sol article. Hem estat capaços de fer-ho perquè no sabíem que era impossible, com sovint s’ha dit dels autors de la independència dels Estats Units d’Amèrica, i perquè no hem fet cas dels sabuts, dels assenyats, i dels que tot s’ho fan venir bé per justificar l’immobilisme. Hem confiat en el poble, i el resultat és esplèndid. És aquesta la primera lliçó que les més de 2.000 persones que hem treballat voluntàriament i gratuïta hem après: sense la confiança del poble, sense la col.laboració de tothom, res no és possible. Cal organització, cal saber què vols i no defallir mai, cal treballar molt i més, però res d’això importa si no confies en el poble, si no et guanyes la seva confiança donant-la d’antuvi.
Avui, però, cal també parlar dels raonaments i criteris que en resulten d’aquesta experiència, i de reiterades meditacions sobre la trajectòria de la Nació. Els que hem tingut o tenim en la vida pública catalana, en qualsevol dels seus aspectes: social, polític, cultural, etc., una representació més o menys qualificada i notòria, tenim l’obligació de parlar clarament i amb tota franquesa, de proclamar la veritat que en resulta de l’experiència de més d’un segle de catalanisme autonomista.
Les conclusions de la trajectòria nacional i política de Catalunya des dels darrers decennis del segle XIX fins al present 2010 poden resumir-se en aquesta opinió: Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima de la seva pròpia ceguesa. Aquesta falsa ruta ha estat l’autonomisme, la recerca de l’autogovern per via de l’encaix a o amb Espanya.
Mentre el catalanisme s’entestava, d’Almirall a Carod, de Prat de la Riba a Maragall, de Macià a Pujol, de Cambó a Porcioles, en aconseguir l’autogovern dins l’Estat espanyol, nació rera nació a´Europa i al món assolia la independència. Més de 150 Estats dels que hi ha ara al món no existien quan va començar la falsa ruta de l’autonomisme catalanista, la gran majoria dels Estats a Europa s’han creat mentre a Catalunya no hem fet més que caure una i altra vegada al parany espanyol.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 8 de gener de 2009
