Talment com una pel·lícula de sèrie B, aquest nostre dissortat país ensenya massa sovint tota i cadascuna de les vergonyes que produeix. Si en aquestes pel·lícules tot, absolutament tot és ranci, començant per l’ambientació, passant pel guió i acabant amb els actors i les actrius, Catalunya seria el plató ideal per rodar un d’aquests particulars films puix és un camp abonat per a figuarants mediocres.
La història nacional és plena d’actors desgraciadets de baixa estofa que han pul·lulat per les nostres contrades amb aires de grandesa -de grandesa provinciana, és clar- pontificant a tort i a dret mostrant, sense tenir sentit del ridícul, que ells han tingut la solució màgica de l’encaix a les seves mans. Només hem d’entendre el perquè de 300 anys de submissió absoluta al regne d’Espanya amb l’afegitó penós de voler caure simpàtic tot fent ‘pedagogia’, per veure ràpidament el fracàs gravíssim de l’autonomisme/federalisme/regionalisme i els seus respectius líders de ment recargolada.
Aquests últims dies, doncs, hem sofert dos d’aquests llargmetratges -dic ‘llargs’ perquè això té pinta de durar- protagonitzats per dos grans personatges de la política catalana de sèrie B. Montilla i De Gispert, De Gispert i Montilla, dues cares de la mateixa moneda que aquesta terra ha produït i que lamentablement ens han premiat amb el seu empobridor espectacle -amb el vistiplau dels seus votants, només faltaria. La fada i el senyor encarregat, el senyor encarregat i la fada, tots dos grisos i indignes dels llocs que representen i que els queden molt grans, massa grans. Que prenguin consciència del que representen i que es posin a l’alçada del càrrec o que pleguin. Una podria deixar de censurar en plena democràcia, i l’altre, per salut de tothom, hauria de deixar de fer enrojolir el país sencer i retirar-se de la política. Catalunya hi guanyaria sense aquests personatges representants de la petitesa i l’esquifidesa nacional.
