Sempre n’hi ha que parlen malament dels altres, o els acusen de ser els culpables que la societat no es pugui desenvolupar com cal. En una paraula, parlen malament d’unes persones a les quals fan culpables d’haver causat una fractura social. Per tant, les persones que causen la fractura social són malignes, actuen malament i són culpables de tots els mals que existeixen en qualsevol època de la vida. A mi em varen ensenyar que els malignes eren els rojos, ja que eren culpables de cremar esglésies, de matar persones i de provocar que un salvador hagués hagut de posar-se davant un exèrcit amb la intenció de fer desaparèixer tots els que havien provocat la fractura social. Mentre m’explicaven aquests fets que havien transcorregut no feia massa anys, ningú no m’explicava que aquell salvador, aquell que era conegut com el generalíssim, s’havia rebel·lat contra un poder establert, que havia estat elegit democràticament i que governava el millor que podia com qualsevol govern a qualsevol lloc del món, intentant superar tota la problemàtica existent.
Aquells que solien passejar sota un pal·li el salvador, també t’imposaven unes normes molt estrictes, i t’asseguraven que si no les complies també fracturaves la convivència, la familiar i la social, i això suposava que fossis una mala persona en l’àmbit terrenal, i que, per tant, també hauries de pagar amb molt de patiment, quan qui ells afirmaven que t’havia creat et condemnaria a viure dins un foc etern. Entre tots, la família i l’escola, et feien creure que totes les decisions que prenies podien convertir-te en una d’aquestes persones perverses, que podien acabar provocant fractures socials. Vaig tenir la sort o la mala sort de no sentir mai que cap persona que pertanyés al sector dels dolents, els rojos, els pecadors, parlassin malament dels primers. Era el temps de la dictadura i no hi havia ningú que m’explicàs que ho era. Era el temps que creia que si no havies de causar fractures per aquí o per allà havies de parlar en castellà, i fer tot el que et manaven, era un temps en què les dones, o treballaven en el camp o només es dedicaven a dur endavant la família. Era un temps en què ningú no votava. Era el temps en què et pagaven el viatge per anar a aplaudir gent uniformada o gent que pertanyia al govern.
Molt més tard vaig aprendre i em vaig adonar que tots aquells que havien provocat aquell adoctrinament eren el que es coneixia com a dreta conservadora (dreta i extrema dreta), i, que, precisament els que més es preocupaven per la igualtat social, i el benestar dels altres, eren coneguts com a esquerra progressista (esquerra i extrema esquerra). Quan va morir el salvador, el generalíssim, el dictador, varen legalitzar els rojos, i jo em vaig passar un cert temps observant si el comportament d’aquestes persones esquerranes causaven cap fractura social, o si eren culpables que la convivència o la vivència fos pitjor. I l’únic que vaig poder entendre i comprendre és que eren persones molt sanes, que es desvivien perquè les coses anassin de cada dia millor, i que eren les que es preocupaven dels que realment vivien en la misèria, i que intentaven solucionar-ho, ajudant-los a trobar el camí adequat i no ho feien donant-los almoina, com feien els de pensament conservador. De totes maneres continuaven en el poder molts dels partidaris de la “unidad de destino en lo universal”, que ara s’ha vist que continuen com si res no hagués passat.
Tot això m’ho ha recordat el fet que els partits de dretes i conservadors, o com a mínim el PP i “Ciudadanos” (aquell partit que s’omple la boca dient que ho millorarà tot, sense especificar res concret quan els seus representants acaben de parlar, com en els millors temps de la dictadura), després de les eleccions no han fet més que argumentar que els sobiranistes, els independentistes, el que havien fet era fracturar la societat, que en aquest moment la societat quedava fracturada, com si això volgués dir que havien actuat com els rojos de la República, i, que, per tant, ara faria falta un salvador per castigar els fracturadors. Es veu que tenen molt poc seny aquesta gent i no coneixen la democràcia ni l’esperit democràtic. Els sobiranistes existien abans de les eleccions i no parlaven de fractura, acceptaven democràticament el que tenien, i l’únic que demanaven era decidir votant. En canvi els vertaders antidemòcrates els ho volien impedir de totes les maneres possibles, i finalment els acusen d’haver dividit la societat. Però, si abans hi estava la societat dividida en el pensament ideològic, i els demòcrates ho acceptaven. Per què no són capaços d’acceptar el que ha volgut el poble aquests partits dretans que volen conservar els privilegis? Perquè no són demòcrates. Ho estan demostrant amb la darrera llei que han fet perquè el TC pugui castigar els qui escullen obeir el poble en lloc d’obeir-los a ells, amenaçant-los amb la presó. Com amb la pitjor de les dictadures.
