Avui, dia de reflexió reposat amb els diaris, les revistes i la distensió d’un diumenge qualsevol de l’any, llegim un tuit (ara que estan de moda) de José Zaragoza; sí, aquell que va ordir una trama d’espionatge amb la desapareguda políticament Alícia Sánchez Camacho (què lluny ens queda aquesta senyora ara, oi?). El veterà socialista, que ha viscut de l’aparell del partit tota la vida com Miquel Iceta, l’ara ciutadaner Corbacho, Balmón, Nuria Marín o altris, ens deixava aquesta perla divendres: “El proceso independentista nunca ha sido de izquierdas. Es solo un debate nacionalista. En el que los nacionalistas de un lado y de otro se sienten cómodos y los de izquierdas jugamos en campo contrario”.
Aquest és el mateix plantejament que hem vist en boca de la ICV més sucursalista i agenollada del país, la que ara intenta capejar Ada Colau i que segueix combatent qualsevol, mostra de catalanitat sobirana. Que l’independentisme és d’esquerres, políticament és una evidència colossal. I no cal anar a buscar frases d’Andreu Nin, de Manuel de Pedrolo, de Joan Fuster o d’algú altre que ja no és entre nosaltres. Al Parlament, els partits que han introduït l’independentisme han estat sempre d’esquerres, principalment Esquerra Republicana, fins que han contagiat, després de picar molta pedra, a Convergència. Aleshores ha arribat la CUP, que portava dècades fent treball de carrer extraparlamentari. Què té de dretes la CUP? I totes les organitzacions que l’orbiten?
Segurament, això ve d’un govern que ha intentat identificar-se durant trenta anys amb el país, Convergència i Unió amb un Jordi Pujol massa a l’antítesi d’aquests moviments que s’han sentit més còmodes fent de crossa d’un partit pseudorepublicà espanyol com és el PSOE. A ulls d’aquesta gent, d’ICV i de molts socialistes que, molt llestos, alimenten aquesta creença, segurament no ha ajudat un lideratge del procés també de Convergència. Mas i Puigdemont formen part de la dreta catalana i, el primer, de l’odiada burgesia de la capital. Però al cap i a la fi, el que és independentista és la gent i, avui en dia i afortunadament, les ideologies que s’hi contenen són molt diverses. Aleshores, la pregunta és: si el govern fos liderat per un partit d’esquerres independentista, posem per cas ERC o CUP, i proposés l’assoliment de la República Catalana, què faria el planeta dels equidistants?
D'altra banda, avui hem observat dues circumstàncies més. Ara que el passat 28 de febrer va ser el Dia de Andalucía, Cs ha exigit que el Parlament faci algun tipus de declaració, mentre el nou president andalús s'ha passat el dia dient que ajudarà els andalusos que són a Catalunya, perquè estan marginats. Som davant d'unes eleccions, com és evident, i la veritat que la voluntat d'inocular odi pressuposant-nos ignorants és alta. Segurament, els andalusos als que apel·len (sempre es refereixen als dels anys 50-60) avui ja són més catalans que els catalans d'aquí. Se'n diu integració i democràcia. L'altre fet que hem conegut és que el Govern prepara la famosa reforma del reglament del Parlament, impulsada per JxC que, a banda d'intentar introduir la investidura a distància, també introduirà el blindatge del Govern davant d'un nou 155, com es contempla a l'Estatut d'Extremadura. Els del 155 ja han recordat que això no es pot fer, perquè la Constitució està per sobre.
