La disciplina de partit no és democràtica

         
            L’únic que vull fer és manifestar la meva opinió, i sempre pens que puc estar equivocat, perquè no m’he encomanat ni a cap déu ni a cap diable per exterioritzar el meu pensament, el qual m’ha acompanyat part de la meva vida, ja que l’altra part d’aquesta ha estat regida per la dictadura fèrria d’un colpista. Sempre he cregut que agrupar-se per tenir un objectiu comú és una decisió molt correcta i adequada. Allò de la mata de jonc. Les persones ben nascudes d’aquesta terra, igual que les de qualsevol poble del món, tenen l’objectiu comú de conservar la seva identitat, la seva llengua, la seva cultura… i és molt necessari agrupar-se, sempre que sigui per defensar la pau i la convivència, objectiu que no tenen els mal nats, que cerquen la destrucció de tot quant els envolta que no els agrada.
 
            Després d’aquesta curta dissertació no aconseguida, parlaré d’un dels defectes que sempre he cregut que tenia la democràcia, i aquesta tara és la disciplina de partit. Aquesta, i alguna altra causa, ha estat el motiu pel qual no he estat mai afiliat a cap partit polític. Els partits polítics són necessaris, que tenguin un programa també ho és, que tenguin uns objectius comuns és imprescindible, però, de vegades, quan es fila prim, quan un fet pot estar pensat d’una, de dues o d’unes quantes maneres, el desig d’actuació d’una persona no pot veure’s manipulat pel que hagi decidit una majoria democràtica interna d’un partit. Sempre ha d’existir el camí obert a l’objecció de consciència. Especialment si el fet és interpretable. És per això que els programes han de ser concrets i que s’interpretin objectivament. No ha de ser obligatori que els diputats d’un partit sempre hagin de votar a toc de botzina.
 
            Tant el sistema electoral de llistes tancades com la disciplina de partit limiten bastant la democràcia. S’ha de tenir en compte que si tot un poble resulta governat per un sol partit que ha obtingut majoria parlamentària absoluta, o serà governat per un sol líder, cosa que el converteix en una dictadura, o per un grupuscle a la cúpula del partit, cosa que el converteix en una aristocràcia. En cap cas el poble resulta governat democràticament. Si s’aconseguís un sistema electoral de llistes obertes, resultaria possible la no existència de la disciplina de partit. Per començar, els elegits serien persones més preparades, més formades i amb més personalitat. Ara, amb el sistema actual, qualsevol persona pot ser diputada. Només ha d’entendre un senzill senyal convingut per votar en el sentit que li indiqui el responsable del partit. La vida d’un diputat d’aquest estil és molt pobre, no necessita pensar, ni reflexionar, ni tenir idees pròpies. Si vol fer alguna cosa ha de cercar defectes als partits de l’oposició, ha d’aprendre a insultar subliminalment i ha de saber deixar en ridícul els adversaris. Si aconsegueix fer aquestes banalitats i beneiteries rebrà un aplaudiment de tots aquells que actuen com a ovelles del seu partit.
 
            Aquest problema va sorgint de tant en tant, quan la personalitat d’algun d’aquests diputats decideix que no és una tereseta del partit, i que ha d’actuar segons la seva consciència, perquè vol continuar dormint de manera tranquil·la cada dia. Va passar a les Illes Balears, quan el diputat Pastor va decidir rompre la disciplina de partit, quan es va aprovar la Llei de Funció Pública, que segur que és anticonstitucional, que declara una llengua oficial inferior a l’altra. I ha passat ara al Principat, quan hi ha hagut tres diputats que han votat sense acatar la disciplina de partit, un ha entregat l’acta de diputat per no haver de votar contra el dret a decidir, i una diputada va acatar la disciplina de partit però va dimitir de la direcció, perquè creu que el dret a decidir estava inclòs en el programa electoral.
 
            Se n’ha parlat bastant d’aquesta qüestió, però no se n’ha parlat prou, i és que hi ha massa persones que, a més de desitjar tenir un poble amb poca formació, perquè formació significa capacitat de crítica, també desitgen tenir una tropa de gent al seu voltant que obeeixi sense dir ni piu, o repetint com a lloros les seves consignes.