Per fi, el Govern espanyol ha cedit a la pressió dels plantejaments del Govern català i ha derivat a les comunitats autònomes (CCAA) la responsabilitat de transposar la Directiva de liberalització dels serveis (coneguda com a “directiva Bolkenstein”), en què Catalunya es juga la pervivència del seu model de distribució comercial.
La bona feina feta pel Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE) ha culminat en un acord satisfactori per al comerç català, en què també hi han tingut un paper molt rellevant les patronals i les associacions de representació i foment del petit i mitjà comerç. Tanmateix, encara resta molta feina per fer i consensos per assolir, ja que cal aprovar una llei catalana que doni compliment a la Directiva de liberalització de serveis.
El model comercial català (basat en la pluralitat de formats i en la coexistència d’interessos dels petits comerciants i de les grans superfícies) ha estat tensionat durant gairebé les dues darreres dècades en una lluita política entre els grans i els petits. I el més curiós i paradoxal de tot plegat és que els papers dels suposats representants polítics de cada bàndol han estat tragirats.
D’una banda, un partit de centre-dreta i liberal com CiU havia defensat –teòricament– l’opció de protegir el botiguer tradicional, com un dels elements de la seva idiosincràsia més propi de “l’auca del senyor Esteve”. Tanmateix, en realitat, des de mitjan dècada dels noranta, havia permès la proliferació de grans superfícies arreu del país.
De l’altra, els socialistes i els seus experts en aquest camp –que, suposadament, haurien de ser al costat de les classes populars i combatius respecte als interessos de les grans empreses– han estat, sovint, portaveus de la patronal de les grans cadenes de distribució o han advocat per la liberalització dels horaris comercials. Dos posicionaments que atempten contra les limitacions operatives del petit comerç.
La intelligentsia socialista adopta praxis polítiques que evidencien una clara connexió entre els interessos econòmics i els electorals. La concepció del model territorial, urbanístic, comercial i social deriva en una acció coordinada per convertir ciutats mitjanes del país en petites àrees metropolitanes, i porta implícita la conjugació d’interessos de les grans empreses de la construcció, el capital de les grans cadenes de distribució i la imposició de polítiques d’extensió urbanística en determinats municipis. D’aquesta manera, es creen lògiques metropolitanes i formes d’interrelació social desarrelades de la tradició dels antics municipis, amb l’objectiu de convertir les noves concentracions urbanes en graners de futur vot socialista. Blanes, Vilanova i la Geltrú, Igualada i el seu futur Pla Director d’Òdena, així com la majoria de les anomenades Àrees Residencials Estratègiques (ARE) amb alcalde socialista, en són alguns dels exemples més destacats.
Des de les responsabilitats de Govern en matèria comercial, Esquerra Republicana de Catalunya ha estat capaç de sintetitzar les diverses posicions i de fonamentar l’entesa en tot l’arc parlamentari, gràcies –en bona mesura– a la innovació de plantejaments i de discurs.
D’un costat, a causa de la seva acció en defensa del petit i mitjà comerç, el Govern ha hagut d’afrontar els requeriments legals i l’amenaça de sancions que la Unió Europea ha interposat a Catalunya per obstaculitzar l’establiment de grans superfícies. De l’altre, el mateix Govern ha hagut de resistir contra els arguments demagògics d’aquells que han intentat revoltar el petit comerç amb l’espantall de la liberalització horària i comercial.
A la fi, però, la persistència d’Esquerra ha permès situar el debat a l’entorn d’un nou concepte que és el de l’obligatorietat de la ubicació de superfícies comercials en trama urbana. En aquest sentit, Esquerra ha aconseguit convèncer els uns i els altres que cal evitar les concentracions insostenibles de complexos comercials i d’oci fora dels nuclis urbans. Un model que buida els pobles i les ciutats, que desertitza i torna insegur el paisatge urbà, i que imposa actituds consumistes. I que, a més, a causa de la mobilitat obligada en transport privat, suposa un dispendi en termes energètics i empitjora les condicions de vida de col•lectius vulnerables com la gent gran o les persones amb mobilitat reduïda.
En definitiva, Esquerra ha fet triomfar nous conceptes i arguments per descriure noves situacions i encarar nous compromisos, per defensar el nostre model de comerç urbà de proximitat. Un model intrínsec a la tradició dels pobles i de les ciutats mediterrànies que vertebren eixos comercials, places i mercats plens de vitalitat, on transcorre la vida ciutadana i es configura la veritable àgora de la vida pública. I és que per alguna cosa som catalans, republicans i d’esquerres.
