Setanta-nou anys al psiquiàtric
La pacient més gran de l’antic manicomi compleix un segle
La Dolors, ahir al migdia, a punt per a l’arrossada i després de l’homenatge.
eva berenguer
Vint-i-un anys i una feina en una fàbrica de taps tenia la llagosterenca Dolors Riera quan va ingressar al que avui s’ha convertit en els serveis de salut mental del parc hospitalari Martí i Julià. Mai s’ha sabut quin era aleshores el seu diagnòstic, que ara és de demència senil
Ja és gran. De fet, ahir va complir cent anys. Ha viscut la República, la Guerra Civil, la transició i la democràcia. Des de fa un temps pateix demència senil, però si pogués explicar les seves vivències i les seves batalletes no ho faria de la mateixa manera que la majoria de persones grans. Perquè s’ha llevat la major part dels seus dies dins d’allò que en altres èpoques era primer el manicomi de Salt i després el psiquiàtric, i l’herència del qual és l’actual parc hospitalari Martí i Julià. Hi va ingressar per ordre d’un batlle, sobre la base d’alguns certificats mèdics, i en qualitat de pobra legal. No se sap ben bé per què. És la pacient més gran i que fa més temps que viu en aquest centre. Per la seva agilitat i el seu cutis, ningú diria que té l’edat que té.
La Dolors Riera treballava en una fàbrica de taps de Llagostera de jove. Quan tenia 21 anys, i després que el seu pare morís, l’alcalde del municipi va ordenar-ne l’ingrés al psiquiàtric de Salt. Era l’octubre del 1930. O sigui, fa ni més ni menys que 79 anys.
“Aleshores hi podia ingressar la gent rica o bé la gent que tenia pocs diners amb un paper de l’alcalde conforme la persona era pobre”, explica Mercè González, psiquiatra i cap del Servei de Psicogeriatria de l’Insitut d’Assistència Sanitària (IAS), l’empresa que gestiona tota la xarxa de salut mental de les comarques gironines.
“Als anys 30 no hi havia històries clíniques, i no sabem per què va ingressar, la Dolors”, afegeix la doctora, que malgrat tot apunta que l’ordre del batlle anava acompanyada de certificats de dos metges. Encara es conserven els papers esgrogeïts que ho ratifiquen. Això sí, González recorda que en aquestes quasi vuit dècades la Dolors “mai ha rebut cap visita”. Avui el seu dignòstic és, simplement, demència senil.
La llagosterenca va viure les èpoques més fosques del manicomi. Èpoques, com el franquisme, en què hi ingressaven persones que molestaven, de vegades sense tenir problemes de salut mental. Èpoques en què tots els pacients vivien de la mateixa manera, sense un diagnòstic, ni classificats per patologies, ni res a fer durant tot el dia a banda de vagar.
Durant molts anys, la Dolors va ser una de les responsables del servei de bugaderia. Alguns dels qui la coneixen diuen que potser per això ha mantingut la seva gran agilitat, que ahir va quedar palesa davant les autoritats que la van visitar: li encanta seure com els indis, amb les cames flexionades i els peus damunt de la cadira.
Avui, ella i altres pacients són tractats amb totes les atencions en una de les unitats d’hospitalització del servei de psicogeriatria del parc hospitalari. Un servei que existeix no fa gaires anys: va ser a finals dels noranta que els responsables de la salut mental a la demarcació van revisar, un per un, els més de 400 pacients que en aquell moment hi havia al psiquiàtric de Salt.
Tutelada
Quan van detectar que la Dolors començava a desenvolupar demència, els metges van instar la justícia a designar una entitat que la representés, i que fes per a ella la funció que ha de fer una família. Avui els membres de l’entitat sense ànim de lucre Fadesia, l’Associació de Familiars de persones amb demència senil i Alzheimer (http://fadesia.entitatsgi.cat), s’ocupen que no li falti roba, de visitar-la i de representar-la legalment pel que calgui. Ella observa, diu paraules curtes, i “té clar què vol i què no vol”, explica la doctora Gonzalez.
En la meva època de tractorista a la finca Camps i Armet de Monells , propietat de la Diputació de Girona , empresa que per cert , mai em donà d’alta a la Seguretat Social , en els anys 1958-1961, vaig tenir l’oportunitat de fer treballs per el “Manicomi de Salt”, perquè entrava dintre de l’organisme que s’anomenava “Beneficència “a la qual el Sr. Camps i Armet , feu beneficiaris del fruits i rèdits produïts de la seva donació .( segons es comentava per Monells en aquells temps , i que ara es de suposar , que la cosa s’ha embordeit); l’hospici i l’hospital també formaven part dels beneficiaris de Camps i Armet ; cada setmana des de Monells es portava bestià l’escorxador de Girona , servei que jo feia amb el tractor i remolc, tant a l’estiu com a l’hivern, que el destí de la carn , es suposa que tenia de ser els centres beneficiaris esmentats ; ( xais, porcs i vedells ).
Al manicomi de Salt, la diputació fins i tot i tenia vedells d’engreig, i amb el tractor “Lanz” de la finca Camps i Armet , hi anàvem a llaurar l’horta , com també portar-hi pinso per els vedells que el fèiem a Monells , perquè disposàvem de un molí que funcionava amb el tractor , i això em va permetre conèixer superficialment algun intern que fins i tot em feia dubtar de la seva situació , principalment un , que em deia que era de Viladamat , i que ell era l’hereu de casa seva , però per aquesta raó la resta de familiars havien aconseguit fer-lo passar per boig , fins que el varen tancar a Salt. Si espectacles indignes d’aquesta societat he pogut veure de prop , ha sigut al manicomi de Salt , com per exemple veure un noia lligada amb una cadena a la soca de un arbre , i d’altres que fan posar la pell de gallina només de pensar-hi.
Espero i desitjo , que el progrés i el sentit comú hagi provocat la millora d’aquests centres , tot i que encara es continua tancant-ne mes a fora que dintre .
Màrius Viella La Bisbal d’Empordà 9-6-2009 T/. 972640762
