El franquisme va tenir la continuïtat en la Constitució. El soroll de sabres i la por d’un poble acoquinat van fer-se eixordadors i pràcticament tothom va comprar que era “millor allò que res”. Una “democràcia” empaquetada amb la corona i la “indisoluble unidad de la Nación española” que només tenia com a alternativa òbvia una dictadura (o el que és el mateix en aquest cas: l’eternització d’una guerra i la seva conseqüent repressió). Aquella “transició” de “la Ley a la Ley” forçada per la pressió de la comunitat internacional i que va asseure a botxins i (algunes) víctimes a la taula de la negociació (i CAP a la banqueta d’un jutjat) va donar carta de naturalesa a la victòria del feixisme. Dit d’una altra manera, el franquisme (el feixisme) mai va ser derrotat a Espanya, se li va rentar la cara i, el que és pitjor, se’l va intentar legitimar per la via de la llei.
Durant 40 anys un bàndol de la guerra va estar fent homenatges i monuments i enterraments d’estat per la gràcia de Déu a uns “caiguts”, els seus. La resta eren els dolents, els judeomassònics, separatistes, rojos, etc. Després d’aquests 40 anys la cosa no va millorar, ni governs “socialistes” amb enormes majories absolutes van esforçar-se massa per aconseguir treure dels vorals de les carreteres i camps a centenars de milers de persones que mai han rebut sepultura digna ni ser vetllats per les seves famílies. El drama, és obvi, i és que no s’han tancat i l’Estat espanyol (el segon país del món, després de Cambodja, amb més fosses per obrir) n’és directament responsable.
El de la memòria històrica és un altre meló que ha obert l’eclosió de l’independentisme. Res com el saber com hem tractat els nostres morts per veure un retrat fidedigne de com ha estat el nostre país. Fer una república implica eliminar vicis, esmenar la plana de veritat i això esdevé una catarsi i l’endinsar-nos també en els tabús que els poders públics han obviat. Fa dècades que hi ha entitats que han lluitat per dignificar la memòria dels que van lluitar per la democràcia i la República. Ara, per fi, es converteix en un afer d’estat. Concretament d’Estat català. El govern de la Generalitat agafa el testimoni a les entitats memorialístiques i decideix tirar endavant un pla de fosses per fer-ne un mapa de localització i documentació, un calendari per obrir-les i un més que complex programa d’identificació genètic a partir de les mostres de familiars en vida (programa que fou reivindicat i començat de forma autònoma i autoorganitzada per l’associació del Banc d’ADN dels desapareguts de la guerra civil encapçalat per gent lluitadora i valenta com el Roger Heredia (@Bogatell10).
El Govern, avui ha obert, a Figuerola d’Orcau, la primera d’aquestes fosses que hi ha al Pla que s’implementa. La primera de les més de 500 que s’han anat documentant al llarg del País i que s’aniran obrint i identificant a partir d’ara. El govern, doncs, retorna a les famílies l’esperança de que tots els tiets, avis i vesavis puguin tornar a casa, encara que sigui passats els anys.
En definitiva, un país que es respecta a si mateix, és un país que respecta els seus morts i en dignifica la seva memòria. La República catalana serà digna, o no serà.
