Començo l’escrit d’avui tot aclarint que no voto cap dels partits que governen la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona. Això sí, reconec que no sóc imparcial en qüestions ambientals, com per exemple, la connexió de les dues xarxes del tram per la Diagonal, o la limitació a 80 km/h a les vies d’accés a Barcelona.
En tots aquests temes no és pas gens casual que els sospitosos habituals hi diguin la seva, tot sovint fent veure que defensen els interessos de tothom. I qui és aquest “tothom”, us demanareu? Des del meu humil punt de vista, són aquells que normalment no caminen més de 5 minuts seguits i que per a resoldre qualsevol gestió o necessitat van enganxats al seient dels seus vehicles, encara que sigui aparcant en doble filera i causant problemes a la resta de ciutadans. A més mai no els veureu amb una T10 a les mans, o dins cap mena de transport públic, encara que tinguin la parada al costat de casa. Això sí, et diran que ells no van en metro, per exemple, perquè va molt ple o és molt car. Excuses de mal pagador, al meu entendre…
Les ciutats han de ser espais on la gent pugui passejar sense fums, o que la mainada pugui jugar als seus carrers sense cap risc d’atropellament. És per això que el nou Plau Director d’Infrastructures de la Regió Metropolitana de Barcelona fins al 2018 preveu un increment més que notable de l’ús del transport públic per part dels ciutadans, amb més quilòmetres de via, més estacions de metro i rodalia, més i millors interconnexions entre els diferents modes de transport, i també l’extensió del sistema tramviari a Barcelona, entre d’altres mesures.
Només si deixem enrere els nostres egoismes personals podrem fer entre tots una ciutat més humana, més verda i (oh paraula odiada a molts fòrums) més sostenible, que és el que en el fons tots volem, tot i que, com moltes altres coses d’aquest món, voldríem que això no signifiqués cap esforç per part nostra. Que tot això s’aconseguís sense que nosaltres haguéssim d’aixecar un dit. Tard o d’hora, Barcelona haurà d’implementar un sistema eficaç de peatge per entrar a la ciutat, estendre les zones on l’accés del vehicle privat estigui prohibit, i també aquelles d’estacionament vigilat, bàsicament, les anomenades àrees verdes, fins a cobrir la totalitat de l’àrea urbana.
I és que jo em demano sovint, per què a Catalunya segons quins temes ambientals tenen tan mala premsa. Penso en les mesures per mitigar i combatre el canvi climàtic, i les de foment de la sostenibilitat, entre d’altres. Hi detecto sovint, entre les opinions recollides a diversos fòrums, les cartes al director, o els articulistes més cèlebres a casa nostra, una hostilitat creixent contra qualsevol mesura, diguem-ne ecològica, que el govern hi vulgui implantar. Una gran majoria de gent (com a mínim dels que hi fan soroll) hi veu idealisme infantil, o un no tocar de peus a terra o, pitjor encara, un integrisme ecologista desmesurat, com una mena d’atac personal als seus estils o opcions de vida. La gent sembla ignorar que la capacitat del nostre planeta té un límit, i que ens hi estem acostant perillosament. Això deixant de banda que encara hi ha milers de milions d’habitants arreu del món que no tenen cobertes les seves necessitats més bàsiques, mentre aquí ens emprenyem si ens limiten la velocitat a 80 km/h, o si les bicicletes del Bicing ens treuen espai d’aparcar, o ens dificulten anar amb cotxe al centre de la ciutat.
Catalunya té unes obligacions legals internacionals que ha de complir, com és reduir els nivells d’emissió de CO2 o incrementar el reciclatge dels residus urbans i industrials, per exemple. I només si tots hi col·laborem, ho aconseguirem. Sinó, els temps de la pastanaga s’hauran acabat i vindran, encara amb més força, els del bastó. Depèn de nosaltres evitar-ho i construir-hi, plegats, un món millor.
