D’ençà l’època de la transició Barcelona viu un procés de desnaturalització que l’aboca, irremeiablement, a la pèrdua de personalitat. Una realitat, cal dir, producte d’una dogmàtica econòmica i social que s’accelerà després dels Jocs Olímpics amb fortuna inusitada; l’última dècada, en especial, ha vist com l’esperit de la ciutat s’ha fos en una gran botiga on els nous espais de culte, franquícies sense ànima en una urbs aliena al ciutadà, omplen els carrers d’aparadors a la percaça del turisme.
Les ciutats, tothom ho sap, canvien. És llei natural. Si no fos així encara estaríem envoltats de les antigues muralles. Una altra cosa ben diferent és el ritme d’aquesta transformació i la manca de sensibilitat amb què es duu a terme. Perquè el degotall de llocs emblemàtics en vies de desaparició es directament proporcional a l’augment del pes del capital i, paradoxalment, a la pèrdua de poder adquisitiu -lenta però inajornable- de la ciutadania.
Recordo bé quan l’emblemàtic Canaletes es transformà -un ja llunyà 1982- en un establiment de menjar ràpid. Quinze anys després, el mall esbotzava a miques el mur de l’antic Zurich, un cafè que mai ha recuperat el tarannà transgeneracional que dominava el seu ambient. I és que res sembla haver canviat: l’altre dia saltava la notícia del tancament definitiu del Quo Vadis. Per acabar-ho d’adobar, el Marsella corre el risc de desaparèixer si ningú hi posa remeï aviat.
La tragèdia ens persegueix en múltiples fronts: una turistització a totes llums insostenible; la indeturable comercialització dels carrers de vianants en clara violació d’una de les institucions de la “idea d’Europa” expressada per Steiner: la geografia urbana oberta a l’art de passejar; la desaparició al centre, una rere l’altra, de les clàssiques sales de cinema. Un panorama que té el seu darrer capítol després de transcendir als mitjans la clausura de la històrica llibreria Canuda.
Pot una ciutat viure sense llibreries? És evident que sí. Reformulem, però, la pregunta: té sentit una ciutat sense llibreries? I és que en els darrers deu anys el llistat de llibreries que s’han volatilitzat impressiona: Cinc d’Oros, Llibreria Francesa, Tartessos, Ona, Proa, Áncora y Delfín, Librería General de Arte, Catalonia i, finalment, la Canuda; i això en el marc del trasllat de la Jaimes al carrer València, a més de la incertesa en què viuen instal·lats tots aquells llibreters que, literalment (i mai més oportú), fan la viu-viu tan bé com poden.
Motius que expliquen el fenomen n’hi ha per donar i vendre: la situació de crisi econòmica -amb la conseqüent caiguda en la venda de llibres, en un país on l’índex de lectura ja es de per si baix-, la competència de les grans cadenes, el procés de digitalització o la concentració editorial, entre altres. Ara bé, la mare dels ous és la Llei d’Arrendaments Urbans i, cal insistir-hi, el paper d’unes institucions que han dimitit de la seva responsabilitat. Ras i curt: el paradigma del lliure mercat on un lloguer pot multiplicar-se per vint -o més si cal- campa sense regulació possible ni solució aparent.
L’exemple més notable de la transformació de la ciutat és, precisament, el paisatge desolat del carrer Canuda, una artèria que havia arribat a comptar amb cinc llibreries. Si, tal com està previst, la Canuda tanca el proper dia 31 d’octubre, en sobreviurà una: la Llibreria Antiquària Farré, un d’aquells establiments que “fa ciutat”, un espai de culte que viu de vendre llibres, fet que esmento no sense malícia: no ploris per allò que no has sabut mantenir com un lector. Al capdavall, el dret inclou el deure i nosaltres no podem capitular si volem tenir una polis cívica, ara per ara en vies d’extinció.
http://faratrencdalba.blogspot.com.es/
