Els habituals del ciberespai bé ho saben. D'un temps ençà, gràcies als blogs o bitácores personals, qualsevol que desitgi cibercomunicar, verbigràcia, elucubrar, i mentre respecti el dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, i protegeixi a la joventut i a la infància –tal com ressenya la Constitució espanyola, no fos cas-, pot sentir l'adrenalina que produeix la retroalimentació comunicativa o feed-back a escala planetària.
Per als que exerceixen de bloggers l'experiència és manifesta: al moment d'haver penjat el vostre post o publicació al weblog, un univers d'interactivitat comença a donar senyals que sempre hi ha algú a l'altre costat: comentaris; sindicacions; hipervíncles…El periodista nord-americà Donen Guilmor, que va ser el que va encunyar el terme “periodisme ciutadà”, defineix aquesta nova estratègia comunicacional amb la metàfora d'una “conversa col·lectiva”.
No obstant això, i amb perdó del senyor Guilmor, el periodisme, que no és altra cosa -al meu modest entendre- que fer de la realitat notícia i d'aquesta raó col·lectiva, és alguna cosa molt diferent a obrir un blog i amb el molt o poc seny que a un li hagi donat Déu, escriure el que millor li sembli. Això serà testimoniatge, comunicació, informació… el que vostès vulguin, seguit de l'apel·latiu ciutadà o ciutadana, però no per nassos periodisme.
Sinò, proveu durant un pont festiu obrir-vos un blog i experimenteu com això de l'exercici periodístic es queda curt davant la vasta versatilitat de la ciberexpressió ciutadana.
Podeu visitar, per exemple, el web de Vilaweb i clicar a participació, us quedareu parats del què els ciutadans i ciutadanes tenen a dir i els nostres polítics a llegir. Sereu testimonis d’aquesta transparència democràtica dels blogs i potser fins i tot acabareu demanant al president de la vostra comunitat de veïns que també es decideixi ben aviat a obrir aquesta finestra d’aire fresc al veïnat de l'escala.
La comunicació dels veïns del primer tercera o quart primera des dels seus blogs, als que s’incorporaria el so amb el podscar, per poder-los oïr, acabarà sent una experiència que cap de nosaltres ens la voldrem perdre. Ep, i els periodistes, tampoc. (Dibuix: Arenyautes)
