El neoliberalisme instal·la les portes giratòries de la política entre els sector públic i el privat. Un empresari de la indústria de l’armament és ministre de Defensa, un antic assessor de Lehman Brothers és ministre d’Economia. A l’altra banda de la porta, Aznar, Rato, Zaplana, González, Solbes, Salgado són consellers de grans empreses que es van veure beneficiades pels seus governs.
Les grans corporacions i les famílies del règim estan en connivència amb el poder per la creació d’un sistema corporativista, oligopòlic, on economia i política es confonen tant com allò públic o allò privat en una democràcia orgànica. On el poder polític beneficia el poder econòmic, no se sap si per ideologia, per futurs interessos particulars o per submissió. On el poder polític desmantella el sector públic per lliurar-lo al privat. Els beneficis públics es converteixen en dividends privats, d’una minoria, de molt pocs, de cada vegada menys.
La privatització dels serveis públics ens adreça cap al sistema americà: qui por pagar una mútua, té dret a la sanitat. Qui no, mala sort, que s’hagués espavilat en el país de les oportunitats… neoliberals. Es la llei de l’Oest salvatge americà.
La Llei de taxes de Gallardón como a exemple del paradigma: taxes d’accés a la justícia que es converteixen en obstacles que només podran superar els rics o qui pugui pagar una mútua legalista (en els pròxims anys veurem com es generalitza aquesta mena de mútues com ha esta amb les sanitàries).
No ens enganyem, no són polítiques aïllades. Existeix una coherència transversal en totes les polítiques del govern Rajoy: des de la reforma de la Llei de Costas, que suposa llur privatització, fins a una cínica Llei de “liberalització del comerç” que converteix l’Estat en l’intermediari gratuït exportador de la indústria de l’armament. La lògica és la mateixa que hem vist en aquests darrers anys amb la ·crisi·: privatització de beneficis, socialització de despeses i pèrdues.
I, ara, ha arribat el torn als òrgans reguladors –controladors i fiscalitzadors- de la competència perquè no tinguin capacitat per denunciar i frenar el nou sistema de concentració oligopòlic. Liquidats i centralitzats amb l’excusa de la racionalització i l’estalvi, el govern espanyol passa a assumir aquests competències de control i s’atorga la facultat d’àrbitre neutral. Això és el que fa ‘ anomenada Llei de creació de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència.
La crisi és simplement el shock necessari per aplicar una ideologia que dualitza la societat, que enterra les classes mitges i lliura el poder a les grans corporacions. El neoliberalisme es desemmascara com la mateixa “democràcia orgànica” que vam patir en temps franquistes.
La democràcia orgànica de portes giratòries”
|
- Publicitat -
Publicitat