Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad.
José Calvo Sotelo. Ministre de la Dictadura de Primo de Rivera. Polític d’extrema dreta, assassinat el 13 de juliol de 1936.
No fa gaire dies, el President Mas ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona una exposició sobre el gran cuiner Ferran Adrià i la veritat, no m’estranya, s’està demostrant com un alumne avantatjat del geni del Bulli en matèria política. Deconstruint per gust o induït pel seu soci, ara no sé si preferent o permanent, el Partit Popular, totes i cadascuna d’aquelles estructures polítiques paraestatals que s’havien anat bastint en aquest país des de temps del President Pujol.
El govern de Mariano Rajoy és en bona part format per allò que podríem anomenar alts funcionaris de l’Estat, començant pel propi president un registrador de la propietat. A més, a diferència del que passaria a casa nostra, ells en presumeixen. De ben segur que podran plantejar mesures sobre la funció pública tan dures com es vulgui, podran afectar serveis públics, fent allò tan vell de buidar-los de mitjans amb el que afectes el seu funcionament, el que després et dóna la justificació perfecta per privatitzar-los, però aquestes mesures mai qüestionaran l’Administració estatal. I això és per una qüestió molt simple, saben perfectament que no es pot tocar el moll de l’os del propi Estat.
Cada 11 de setembre recordem que som un país que va ser pres “manu militari”, però sovint oblidem que darrera l’exèrcit arriben sempre els funcionaris i que tot territori ocupat, tard o d’hora, veurà marxar l’exèrcit enemic però els que hi romandran permanentment seran els membres de l’administració de l’ocupant.
També oblidem que Espanya, Estat imperial des de fa mig mil·lenni, això ho ha tingut sempre molt clar. Fins al final de la Guerra de Successió, els territoris de la Corona d’Aragó seguien conservant les seves lleis i institucions i amb Castella només mantenien una simple unió dinàstica, com la que podien tenir els Països Baixos o Nàpols. Però tot canvià des d’aleshores, Castella sabia que totes les vegades que havia ocupat el nostre territori, un cop marxava l’exèrcit ben poc quedava de la seva empremta. I això no podia passar més, aplicaria la llarga experiència que li havia donat la conquesta d’Amèrica a on establí una administració prou eficient per a dominar amb escasses forces militars tot un continent durant 300 anys.
Amb els seus exèrcits Castella havia vençut els poderosos regnes precolombins, però l’èxit de l’ocupació es produí quan els desarticulà políticament i administrativa i creà un seguit de virregnats per a governar-los.
I el model continuarà a casa nostra, vençuts els catalans, s’aboliran les nostres lleis i llibertats i se’n promulgaran de noves, però també s’esborrarà qualsevol traça d’administració nacional, d’aquí la sanya amb que actuen les autoritats ocupants, fins i tot en el pla simbòlic del qual també sovint oblidem la seva importància, ordenant la destrucció dels bancs on seia el Consell de Cent, govern de la capital de Catalunya
Reitero, l’exèrcit conquereix, el funcionari ocupa. Fins i tot Napoleó, geni no només militar, al temps que la Grand Armée dominava Europa, va construir de cap i de nou una administració pública ja que sabia que era l’arma més efectiva per consolidar i dotar de perdurabilitat l’Estat Francès. I Napoleó va caure però la seva administració continua fins els nostres dies, no en va molts dels presidents i primers ministres d’aquell país, Chirac, Giscard d’Estaing, Rocard, de Villepin, han sortit del planter d’alts funcionaris que és l’Escola Nacional d’Administració.
Mentre que a Madrid hi ha autèntiques nissagues funcionarials que saben que els ministres passen i ells queden, sent capaços de bloquejar moltes decisions polítiques, a Catalunya, tots però especialment aquest govern criat als pits d’ESADE, ens dediquem a mirar la nostra administració amb una mena de rebuig i desconfiança, com una cosa que ens fa més nosa que servei, ignorant que pot haver-hi Estat sense exèrcit, Costa Rica n’és un exemple, però mai sense administració pública. I aquest menyspreu traspua en moltes de les decisions preses, sent el cas paradigmàtic la retenció fantasma que es va fer als treballadors públics del total d’una paga que s’havia de fraccionar en dos lliuraments de 80% i 20%, però podríem parlar de la prepotència amb que es duen a terme les negociacions per establir les retallades, com són els articles dels mitjans i articulistes afins, etc, etc. Quan tenim una administració que s’ha tornat caduca en molts sentits només 30 anys després que fos creada, sembla que tota l’actuació d’aquest govern en aquesta matèria s’acabi en retallar-la i laminar-la, afeblint-la, en comptes de racionalitzar-la i modernitzar-la.
També és especialment significativa l’autoimmolació de les anomenades “ambaixades” catalanes. Cal recordar que aquest era un camí iniciat pel President Pujol, i ara se’ns diu que les convertiran en instruments de promoció econòmica. Mirin això no cal, ja fa molts anys de l’existència del COPCA i el CIDEM que s’hi dediquen, avui fusionats en ACC1Ó, i agències d’aquestes en tenen La Rioja o Andalusia i moltes altres Comunitats Autònomes. I això aconseguim tancant-les, i això volia el PP, ser com la Rioja i Andalusia, impedir, malgrat que ho permet l’escorrialla d’Estatut que ha quedat, que institucionalment algú fora de les nostres fronteres tingui la percepció que existeix alguna cosa que no és Espanya. Però que es pot esperar d’un Govern que col·loca a per representar-lo davant Brussel·les un diplomàtic espanyol, Juan Prat, que no considera necessari parlar en català al Parlament europeu? Que diu, com a mostra de la seva sensibilitat nacional, que explicarà allà que Catalunya és “dentro de España una comunidad impresionante, muy importante” (sic)
I ens acaben de donar amb la porta als nassos amb la gestió fora d’AENA del Prat i ens hem de sentir veus acusatòries per la fallida del projecte d’Spanair, quan ells no tenen cap vergonya de privilegiar escandalosament Barajas i la seva companyia de bandera Iberia. Vueling, capital d’Iberia, i la companyia-llagosta que arrasa l’aeroport per on passa, Ryan Air, objecte de subvencions milionàries vestides de publicitat, ocuparan el lloc de la companyia catalana, i cada dia més el Prat corre el risc de convertir-se en l’aeroport lowcost del Reino de España, que és el que volen.
Però per si això fora poc, en un moment en que les arques públiques cada vegada tenen menys possibilitats d’aportar fons, Convergència i el PP decideixen deixar a Catalunya Ràdio sense ingressos publicitaris i a TV3, el més gran instrument de normalització lingüística després de l’escola que ha tingut mai aquest país, reduir-los. Per cert ambdues fundades pel President Pujol. Això, a la curta o a la llarga, significarà una pèrdua de pes de l’espai públic, i em temo que en el no públic també, audiovisual en català, amb un panorama desolador del que només en pot treure benefici el grup mediàtic que dóna suport incondicional a aquest govern, el Grup Godó, amb un canal com 8TV que pel que fa a la llengua a hores d’ara té el mateix model que Canal 9, amb pel·lícules i sèries en castellà.
I ara només ens queda esperar veure desaparèixer el poc poder financer que ens resta. Espanya no perdona i ja el 1931 el socialista Indalecio Prieto va provocar la fallida del Banc de Catalunya. El 1959, com el president Pujol tenia molt clara la importància d’aquesta qüestió, fundà Banca Catalana la qual desapareix el 1982, quedant-nos un panorama en el qual només sobrevivien el Banc de Sabadell i el ric de teixit de Caixes de la nostra terra. Això ha quedat esborrat i cada vegada sonen més forts els tam-tams de fusió de la Caixa amb Bankia (Caja Madrid). I recordin, quan el gran banc basc Bilbao – Vizcaya es va fusionar amb el petit, l’espanyol Argentaria, qui va acabar manant va ser aquest darrer, deixant això si, que es tributés al País Basc. A Madrid entre poder polític i diner ho tenen molt clar.
S’estan desmuntant, pedra a pedra, sota la mirada vigilant d’Alicia Sánchez Camacho, tots els elements de construcció d’Estat propi que s’havien començat a bastir des de l’era Pujol. I res de tot això és accessori, cap element perdut és secundari. I no siguem tan ximples de creure’ns que Espanya no pot deixar caure Catalunya, que s’hi juga massa, si cal ho farà. Com deia Calvo Sotelo, l’únic que importa és la pervivència d’Espanya.
Per acabar, la forma d’actuar del Govern català respecte Catalunya em recorda aquella escena de la Vida de Bryan, on als peus de la creu on és aquest arriba un grup d’homes armats i allà proclamen: Som l’esquadró suïcida, esquadró ataqui!! I en comptes de salvar en Bryan, fent honor al seu nom es suïciden, sent les darreres paraules del seu cap: Així n’aprendran!!
