La Declaració de Montsuar

El proppassat dissabte 9 de juny, els representants d’una vintena d’entitats vam presentar públicament un manifest demanant que el Parlament de Catalunya retiri a perpetuïtat els títols sobirans i nobiliaris que la casa reial espanyola manté sobre el Principat. Aquest text porta el nom de Declaració de Montsuar en homenatge a Manuel de Montsuar i Mateu, 28è president de la Generalitat catalana, que va destituir al rei Joan II d’Aragó, dit el Sense Fe, el 9 de juny del 1462.
La destitució del monarca va iniciar la guerra civil catalana però té la grandesa de ser un acte de sobirania nacional i constitucionalisme inèdit a l’Europa del segle XV, que s’avança a la Revolució Anglesa del 1642 que, com és sabut, va mostrar el camí cap als moderns sistemes polítics de monarquia parlamentària. A més, historiadors com Zurita o Soldevila situen la Revolució Catalana del 1462 com el primer moment on els catalans van sospesar de constituir-se en república independent, per la qual cosa no és agosarat afirmar que Montsuar és una de les figures que inicia el primigeni republicanisme català d’època moderna, que tindrà la culminació amb la proclamació de la Primera República catalana, sota la presidència de Pau Claris, el 16 de gener del 1641.
La lectura de la declaració es va fer davant el Parlament, en el marc d’un acte d’impuls per l’homenatge nacional a Manuel de Montsuar, celebrat en el 550 aniversari de l’efemèride, i que va comptar amb l’adhesió de CDC, ICV, ERC i SI. Els diputats Pere Aragonès (ERC) i Uriel Bertran (SI) a més, no solament van mostrar el recolzament de les seves formacions a la gran commemoració que es prepara, sinó que també van expressar la voluntat de que el contingut del manifest es converteixi en llei sobirana de la cambra catalana.
Els fonaments de dret en els quals basem la nostra demanda els trobem en l’abolició de designar títols nobiliaris -i llurs privilegis consegüents- mitjançant el decret de 10 de juny del 1931 aprovat pel Congrés dels Diputats de la Segona República espanyola. Aquestes disposicions legals van ser aplicades a Catalunya per la Generalitat sota la presidència de Francesc Macià. Després de la darrera guerra civil, la legislació republicana al respecte va ser derogada totalitàriament pel dictador Francisco Franco l’any 1948, proclamant-se ell mateix regent amb la Llei de Successió a la Prefectura de l’Estat; i creant, el 1969, el títol de Príncep d’Espanya per al seu successor, Juan Carlos de Borbón y Borbón.
Des de les entitats convocants tenim el desig d’incrementar el nombre d’adhesions a la Declaració de Montsuar i presentar-la a tots els partits polítics d’obediència catalana. Davant la corrupció cada vegada més acusada del regnat de Juan Carlos I i la seva ambiciosa prole, és arribada l’hora que el nostre Parlament faci un pronunciament radical d’igualtat, sobirania i democràcia. La urgència del moment ho reclama sense més dilació.
Aquesta percepció no és només meva o de les entitats impulsores de l’homenatge. Que el borbó Juan Carlos ostenti el títol de Comte de Barcelona no fa més que perjudicar els interessos de Barcelona i Catalunya, i qualsevol ciutadà –se senti més o menys català- ha d’entendre que la vinculació de les nostres viles i ciutats amb l’hereu de Franco i la seva decadent família, en uns moments de greu crisi com els presents, ens impedeix encarar amb èxit la recuperació econòmica.
Actualment, el monarca no té cap prestigi ni crèdit internacional. És la riota de mig món. Només cal veure les fortes crítiques i les sagnants caricatures que rep per part d’importants capçaleres internacionals –del Le Monde al The New York Times, del Corriere della Sera al The Guardian- o com és escarnit a la cadena alemanya ZDF. I malgrat que la premsa afí al règim monàrquic ho amagui, en aquest darrer viatge a Brasil i Xile, el cap de l’estat espanyol ha estat rebut a diversos llocs amb una monumental esbroncada. Per si fos poc, el diari mexicà El Informador assegura que la imatge del Borbó “va en declive”; i el xilè Diario de Antofagasta el qualificava de “personalidad que genera rechazo a nivel mundial”.
La situació de la monarquia espanyola és insostenible. A Catalunya, el seu prestigi està a cero. Però no el Celsius sinó el Kelvin: cero absolut. No és prou significativa la tremenda xiulada que va patir a Madrid el príncep Felipe durant la final de la copa del Borbó per part de milers de catalans i bascos? O que en mes i mig quatre ajuntaments –Berga, Ripoll, Santa Eulàlia de Riuprimer i Celrà- hagin declarat oficialment Juan Carlos I com a “persona non grata”?
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig entrar en un bar per esmorzar. Al meu costat, assegut a la barra, hi havia un client habitual que anava comentant les notícies del diari amb el cambrer. A l’arribar a l’article del viatge del Borbó per Sudamèrica, va preguntar: “Amb quantes putes haurà estat aquests dies?”. Potser només ho sabríem si hagués patit una altra “relliscada”.
Que una anècdota no és categoria? D’acord. Però quan un munt de gent notable, com l’actor Lluís Homar, que havia interpretat al personatge del jefe del estado en una sèrie televisiva, diu que “la monarquia no se sosté” es certifica que el sistema monàrquic està completament amortitzat. És llei històrica que quan els règims agonitzen mostren la seva cara més grotesca i corrupta. El cas Urdangarín, la impunitat de la infanta Cristina, l’escàndol de Botswana, les banyes de la reina, etc. són avisos latents d’un final de cicle basardosament degenerat.
Catalunya mai ha volgut els borbons, però fins ara els poders fàctics i els col·laboracionistes indígenes feien que se’ls hi tingués cert respecte formal. Tot això s’ha acabat. Contra aquest sentiment republicà, que ja és majoritari a la societat catalana com reconeixen Isidre Cunill, Pilar Eyre, i altres experts en la casa reial espanyola, poca cosa hi poden fer els botiflers de la Fundació Príncep de Girona o els patètics cortesans del Grupo Godó. I és que avui, ningú que tingui un mínim d’integritat ètica pot defensar la continuïtat del règim borbònic.
Una estrofa del nostre himne nacional diu “per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines”. Doncs en el mes de juny d’enguany, la hisenda pròpia i la Declaració de Montsuar poden ser les dues eines que els representants de la sobirania catalana hauran d’esmolar per obrir el camí de la llibertat de Catalunya mitjançant l’estat propi, o sigui, la República Catalana.