Cada cop m’esgota més aquesta pressa urbana mancada de sentit; la dèria pel temps que malbarata el que bé hauria de ser un art: caminar demana un sentit del ritme al compàs de la humana condició. Qui sap si la raó rau en el fet que “fer via” lentament convida a penetrar en les complexitats del pensament, fet que defugim per por a qüestionar la nostra inèrcia existencial; la pressa com a antídot al diagnòstic de què no anem enlloc, ni metafísicament ni metafòricament o, en tot cas, que la vida se’ns esmuny per l’afany d’un estil sense caliu.
Tothom corre
i no va enlloc,
il·luminen els neons
la gran ciutat.
Córrer per a no res cap al no-res. Un vertader contrast amb el caminar eminent dels deixebles d’Aristòtil, els peripatètics, tot passejant pel perípatoi del Liceu mentre repassaven la lliçó. De fet, la hel·lènica no fou l’única tradició que emprà la calma reposada com a fonament per a la reflexió intel·lectual. I és que no cal ser molt perspicaç a fi de copsar en el neguit una forma de sibil·lí control polític; la pressa enterboleix l’enteniment i nega en l’ésser la seva capacitat crítica.
Demana dues coses
el saber.
Soledat i paciència.
Si “la nostra naturalesa consisteix en l’hàbit” -parafrasejant Pascal-, la pressa ha esdevingut un hàbit cardinal de la postmodernitat. I a més s’encomana: a desgrat del meu refús, sovint em sorprenc a mi mateix corrent enmig de la multitud, lluny d’aquella soledat que reclamava Baudelaire en “ser ell i ser els altres.” En aquest sentit no puc dir altra cosa que tot plegat té directa relació amb l’hora i el seu pas.
Marca
el ritme de l’hora
que passa,
la pressa.
Qui corre si no aquell que fuig? Car la por juga un paper essencial si es vol entendre com hem arribat fins aquí. Pensar demana temps i aquest una cadència. Per contra, l’animal escapa del perill fruit de la paüra. I és aquí on el sapere aude il·lustrat cau en desgràcia i amb ell la dimensió humana i social de l’ésser. Irònicament, la idea de progrés -tan cara a la il·lustració- ha creat un monstre: la pressa viu un prestigi enorme, en tant que representa l’estatus obtingut a canvi d’ignorar el proïsme.
A poc a poc
el núvol
s’esmicola.
Cendra en el record.
Un vaivé sense sentit sacseja l’existència. I així anem, enlloc -un espai en blanc- captivats per la seva fesomia i capacitat hipnòtica innegable. Al caire de l’abisme, però sense acabar de caure.
