Tot seguit us reprodueixo l’article publicat a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta l’abril del 2010 sobre la invasió napoleònica de les terres catalanes
L’11 d’abril de 1814, pel tractat de Fontainebleau, Napoleó signa la rendició i marxa cap al seu desterrament suposadament definitiu a l’illa d’Elba.
Un any abans, després de la catastròfica retirada de Rússia i de la pèrdua d’una armada enorme de més de mig milió de soldats, Napoleó encara havia assolit algunes victòries a Alemanya. En concret, el 2 i el 20 de maig de 1813, a Lützen i a Bautzen, respectivament. Tot i així, la sort estratègica de la guerra estava decidida a favor dels aliats que, aquell estiu, havien reunit diversos exèrcits amb un total de gairebé un milió de soldats, enfront d’uns pocs centenars de milers en el bàndol napoleònic. Ningú no s’havia estranyat massa, doncs, de la decisiva victòria aliada a Leipzig, en l’anomenada “batalla de les nacions”, disputada entre el 16 i 19 d’octubre de 1813.
Malgrat aquesta derrota que s’acabaria demostrant decisiva, Napoleó encara va poder resistir en el poder durant el llarg hivern de 1813-1814, fins que, a la primavera següent, tot es va precipitar. Primer, amb la signatura del tractat de Valençay que reconeixia Ferran VII com a rei d’Espanya (10 de desembre de 1813); i, poc després, amb la pau general i la renúncia a l’imperi (signada a Fontainebleau).
A aquestes alçades, doncs, les unitats militars napoleòniques es rendeixen a tot Europa i arreu s’arria la tricolor francesa (blau, blanc i vermell), que tenia el seu origen en el procés revolucionari iniciat el 1789. En realitat, però, no és exactament a tot arreu, atès que, com a mínim, hi ha una excepció ben coneguda. De fet, durant algunes setmanes, els napoleònics mantenen el control d’algunes ciutats catalanes i, molt especialment, de Barcelona. Tant és així que, quan Ferran VII arriba davant de la capital del nostre país procedent de l’exili, els soldats francesos no el deixen pas entrar. I el nou monarca ha de passar del Besòs al Llobregat pels peus de Collserola, observat pels soldats des de les muralles i pels ciutadans des dels terrats barcelonins.
Els napoleònics no abandonen la ciutat fins a la nit del 28 al 29 de maig de 1814, quan ja feia un mes i mig que ja s’havien rendit a tots els racons d’Europa. De tal manera que Catalunya és l’últim lloc on oneja la bandera revolucionària que havia fet tremolar tot el continent. I alguns catalans, que fins aleshores havien lluitat amb totes les seves forces contra aquell símbol, aviat coneixeran el terror imposat per les tropes de Ferran VII.
