En un pany de paret d’un carrer cèntric de la meva ciutat hi ha pintada una imponent estelada de tres metres d’alçada per dos d’amplada, si fa no fa. Per poc que puc sempre hi passo. És un carrer tranquil i em distreu comprovar quina novetat hi ha amb l’estelada. Des del primer moment que es va pintar es va convertir en bifuncional: una mena de bústia de correu electrònic per la quantitat de missatges en forma de grafit que la cobreixen, alhora que una claveguera per les escopinades, pixades i xiclets enganxats que s’hi aboquen. El gust estètic de l’estelada pot ser discutible, però se’m fa difícil imaginar cap altre mural que rebi unes crítiques més ferotges. A mi, en canvi, l’estelada m’agrada, i em desconcerten les interpretacions que sempre en fan els abrandats crítics, potser perquè més enllà de l’estètica el meu nivell d’erudició no és prou competent.
L’últim missatge que hi vaig llegir va ser la setmana passada i anava a càrrec d’un anarquista, tal com indicava la "A" encerclada del remitent. Hi deia: nación no es libertad. Em va tenir una bona estona desconcertat, cosa que no tindria cap importància si no fos per què també em va deixar profundament consternat, perquè si en els pobles, les nacions, allò que conforma una determinada comunitat humana no hi té cabuda la llibertat, n’hi ha per tremolar. Amb tot, vaig intentar no precipitar-me interpretant el missatge des d’una altra perspectiva. Bé, vaig pensar, l’anarquista deu voler dir que una nació no és una sabata, de la mateixa manera que un tigre no és una puça, perquè és clar, d’entrada jo havia de descartar per impensable que donés per descomptat que una nació és una invenció de l’home, que les comunitats humanes són fruit de la nostra imaginació. Però, per què aleshores es molestava a escriure una obvietat? A fe que jo no entenia res, i a l’últim vaig haver de reconèixer que, efectivament, l’anarquista considerava que les nacions són una invenció que, malgrat aquesta condició de fictícia, anul·len la llibertat de l’home. Espantós, terrorífic. Em pensava que, efectivament, hi havia nacions opressores per a si mateixes i d’altres opressores per a altres pobles que s’oprimeixen a si mateixes en haver de fer d’escarcelleres; unes nacions no inventades en tant que es manifesten de manera ben evident a través de la seva llengua, història, cultura, estructuració social…, de la mateixa manera que s’hi manifesten unes altres nacions que són lliures, que estimen la pròpia llibertat i l’aliena. Em pensava tot això, no que la naturalesa nacional mateixa fos fictícia i portés l’estigma de l’absència de llibertat.
En no conformar-me amb l’horror, vaig concloure que l’anarquista estava confós. Nació simplement no forma part de cap equació, atès que és i punt. N’hi ha de lliures i de colonitzades, i se sap que estan colonitzades quan, posem per cas, a les parets de les seves poblacions hi ha grafits que donen lliçons de llibertat escrites en una llengua forastera que els autòctons entenen i saben parlar.
Vaig abstenir-me de pensar que tots els anarquistes espanyols són igual de feixistes en considerar que nació catalana no és llibertat i en canvi sí que ho és l’espanyola. No volia caure en el mateix error que l’autor del grafit. Això, però, no em va evitar pensar que si nació no és llibertat, anarquisme és llibertinatge.
