Desgavell rere desgavell fins al desgavell final. Així podríem definir com ha anat, com va i com anirà tota aquesta martingala dels Jocs Mediterranis del 2017 que es van passar al 2018 perquè qui els muntava era completament incompetent i s'haurien d'anul·lar abans que Tarragona no acabi fent el ridícul més gran de la seva història el proper mes de juny. Ep!, sí que quedaran unes instal·lacions esportives que l'Ajuntament no podrà gestionar i haurà de (obligat, eh) privatitzar, tot i que ho anomenarà d'una altra manera i avui pau i demà glòria.
La improvisació, el desconcert, la manca d'organització o el “despiste” més absoluts han estat fins ara les característiques definidores d'un projecte que un dia o altre acabarem sabent a qui ha beneficiat econòmicament parlant i qui s'ha embutxacat alguns dels milions que han voltat els Jocs, el seu projecte i el seu llegat (sempre de forma legal, que si no ho hauríem denunciat). És trist de dir però cada cop que uns quants diners o molts diners es mouen per aquesta ciutat el seu moviment acaba tenint com a motor l'enriquiment personal o de petites colles de gent sempre a tocar del poderet local o directament part d'ell (insisteixo que tot legal). És el cas, per exemple, de l'estudi epidemiològic que ara farà l'entitat Mediterrània, que substitueix l'estudi sobre la qualitat de l'aire que cal i que l'alcalde ja ens va dir que “no es farà”; en canvi, ara que hi ha qui posa el plateret es veu que no es farà però se'n farà un de semblant, i necessari, i l'àngel Juárez ha coincidit que estava en el lloc indicat a l'hora que calia (i tot legal, només faltaria).
Però tornem als Jocs, que era del que parlàvem, i del “projecte cultural” secret que els acompanya. Des que el regidor Josep M. Prats va marxar indignat per la violència exercida contra les tarragonines i els tarragonins en un acte que l'honora, la cosa ha anat de mal en pitjor. El mateix mes d'octubre, Begoña Floria es feia càrrec del “projecte cultural” i canviava les regles que fins aleshores hi havia. Si Prats s'havia negat a cedir les treballadores de la Conselleria de Cultura a la Fundació Tarragona 2018, perquè són poques i fan moltíssima feina, Floria no només les va cedir sinó que els va fer fer més hores que un rellotge. Ella va dir que en tres mesos tindria el “projecte cultural” a punt i que aquesta era la seva prioritat. Finalment, la seva prioritat ha estat fum, com tot el que toquen els Jocs, i abans de no fracassar i ser ofegada en les aigües mediterrànies -tal com li va passar al seu exrival en la successió, Vilamayor- ha decidit plegar com a responsable del “projecte cultural” dels Jocs.
Cal dir que el “projecte cultural” dels Jocs no existeix, tot i que no us estranyi que aparegui un milió d'euros per fer-lo en un tres i no res. Coses del 155. I segurament és per això que d'ell se n'encarregarà José Luis Martín, del PP, que secretament i silenciosa és la gran esperança blanca de la cultura tarragonina. Martín i”una empresa externa” explica la premsa. Esperem que “una empresa externa” sigui molt més eficient que Martín com a regidor de Transparència, una assignatura que Tarragona amb ell al capdavant no només ha suspès sinó que si les notes les poséssim com es posaven fa unes dècades haguéssim suspès amb un Molt Deficient, de zero a tres.
A cinc mesos dels Jocs, doncs, el “projecte cultural” no existeix i ha passat a encarregar-se'n un senyor que si en tenia cap idea ho dissimilava molt bé. Esperem el pitjor per a les cerimònies d'inauguració i cloenda (no com a desig sinó com a constatació de com han anat les coses fins ara), l'únic que els deu importar. Entremig de tot això, banderetes, banderilles i cantants coneguts d'Operación Triunfo, o La Voz, que sempre són cavalls guanyadors. Caspa, caspeta, Setmana Santa i santa Tecla, que també és cultura. En resum, l'afonament del Titànic, o de la barqueta de pesca, és previst, està anunciat i serà executat amb pulcritud i gosadia. Ballesteros, somrient com si res més no sabés fer, dirà que ha estat l'enveja de moltes altres ciutats i la tripulació li anirà cantant a ritme de pas-doble “Manolete, Manolete, si no sabes pa' que te metes!” I tot a fi de bé que el mal ja està fet. I si patiu perquè fem el ridícul davant del món, no patiu!!!, que aquests Jocs no se'ls mira ni el Tato. I encara sort…
Jordi Martí Font
