Parlar de “pacte” a la castellanitzada cultura política dominant a Madrid és parlar a la paret. Ja s’ha vist millor que mai aquest darrer mig any.
A Catalunya ja és una altre cosa… o era. Ningú pot ignorar ni discutir els pactes, amb el govern de CIU, per facilitar el govern de l’Estat tant a PSOE com a PP a canvi de ben poqueta cosa, tal com desprès s’ha vist, si més no, a canvi de res consistent que deixés un pòsit aprofitable i constructiu pel futur, ni que, en quant a país, marqués unes línies mestres (o com se li diu ara “línies vermelles”) que mai ningú gosés discutir.
Ja es va començar malament el 1978 quan es va creure ingènuament que era millor treballar per canviar España i aquesta postura només ha servit perquè al nostre país se li hagi xuclat, i se li xucli, tota la sang i, per sobreviure, i perquè se n’hi pugui seguir xuclant, en tingui que demanar o comprar.
Des de llavors, així ens ha anat en tots els conceptes, començant per infraestructures fins el dèficit fiscal crònic que arrosseguem i que ens te ben ofegats i acollats, passant irremeiablement per sanitat, ensenyament, dependència, seguretat… vaja, tots els serveis socials més bàsics d’un poble i els seus ciutadans.
Però, abans deia “…o era”, certament, perquè en la actualitat talment sembla que ens haguem empeltat de la inoperància total mostrada a Madrid, tant pels partits “de sempre” com pels dits “de la nova política”, en aquesta eina bàsica perquè qualsevol política pugui anar endavant, perquè pugui servir per alguna cosa.
Hem deixat veure que el pactisme, aquí tant i tant arrelat en la nostra manera de ser i de fer, també pot trontollar. N’hi ha hagut prou amb un grup, diferent, que fins ara no hi era, si més no, amb la quota de poder que, pel que sigui, ha adquirit darrerament ho ha fet possible. Al maximalisme mostrat en la negociació per la investidura del President, fins el punt d’obligar al Sr.Mas a apartar-se pel be de que els “procés” pogués seguir endavant, l’ha seguit una nova atzagaiada en el moment de presentar uns pressupostos nous que donessin una mica més d’aire a la maltractada, principalment per la manera i forma en que depèn de la única caixa, economia catalana.
En aquest cas, des de la CUP s’ha actuat de la mateixa manera que es fa des de la política espanyola, que només s’hi atreveix amb majoria absoluta. Allà, de la cultura del pacte ningú sap ni com s’escriu. Esperem que, aquí, no ens en haguem oblidat.
