- Publicitat -
L’agost s’empassa més de mitja Barcelona. Centenars d’espècies embaladides amb xancletes floreixen. Uns quants centenars més sobrevolen els nostres caps tripulant tovalloles, i a les sortides del metro, s’acostumen a trobar deixos de pell cremada d’algun bèstia que ha dormit la turca a la platja. El panorama és similar al d’un estenedor de roba gitana ple d’agulles de colors.
Passo de valorar la qualitat d’aquest turisme. No em ve de gust. Potser hem d’agrair que això nostre no sigui una segona part de Oropesa…
El que he pogut copsar és l’evolució lingüística d’aquestes espècies. Ara, quan es dignen a parlar amb la gent del carrer -ben poques vegades; un detall a tenir en compte i que defineix el tipus de visitant que rebem-, moltes vegades ho fan en espanyol. Us ha passat? Sí, veritat? …i tu, amb quin idioma li has respost?
Prop del portal de casa un grup de paquis regenten un supermercat. Són gent amable, i joves. Ho han deixat tot per provar sort aquí -a aquí ells en diuen Espanya- i segurament s’hi acabaran empeltant. De tant en tant xerrem una mica. Res, quatre paraules, poca cosa. Una mica menys de quatre, són les paraules que intercanvien amb unes noies que han entrat a comprar llaunes de birra. Entre elles la disbauxa és catalana. Quan s’adrecen al caixer, però, la prudència és espanyola: qué le debo?
Aquest matí, tu, que no fas vacances fins al setembre, has hagut de fer una comanda per telèfon. Abans de fer-la, quan esperes que la veu del receptor substitueixi el tuuut-tuuuut, cueja alguna parida catalana que has intercanviat amb el teu company o companya de feina. Naturalment, quan l’interlocutor, a l’altra banda del telèfon, t’avisa de la seva presència la teva entrada és en català: educada, plana, quotidiana, llençada. L’interlocutor aviat t’atura: perdona pero es que estás hablando con Madrid…
Posa’t al cap que la culpa és únicament teva, perquè et passes a l’espanyol.
A partir d’ara NO canviïs, ell mai ho faria.
Passo de valorar la qualitat d’aquest turisme. No em ve de gust. Potser hem d’agrair que això nostre no sigui una segona part de Oropesa…
El que he pogut copsar és l’evolució lingüística d’aquestes espècies. Ara, quan es dignen a parlar amb la gent del carrer -ben poques vegades; un detall a tenir en compte i que defineix el tipus de visitant que rebem-, moltes vegades ho fan en espanyol. Us ha passat? Sí, veritat? …i tu, amb quin idioma li has respost?
Prop del portal de casa un grup de paquis regenten un supermercat. Són gent amable, i joves. Ho han deixat tot per provar sort aquí -a aquí ells en diuen Espanya- i segurament s’hi acabaran empeltant. De tant en tant xerrem una mica. Res, quatre paraules, poca cosa. Una mica menys de quatre, són les paraules que intercanvien amb unes noies que han entrat a comprar llaunes de birra. Entre elles la disbauxa és catalana. Quan s’adrecen al caixer, però, la prudència és espanyola: qué le debo?
Aquest matí, tu, que no fas vacances fins al setembre, has hagut de fer una comanda per telèfon. Abans de fer-la, quan esperes que la veu del receptor substitueixi el tuuut-tuuuut, cueja alguna parida catalana que has intercanviat amb el teu company o companya de feina. Naturalment, quan l’interlocutor, a l’altra banda del telèfon, t’avisa de la seva presència la teva entrada és en català: educada, plana, quotidiana, llençada. L’interlocutor aviat t’atura: perdona pero es que estás hablando con Madrid…
Posa’t al cap que la culpa és únicament teva, perquè et passes a l’espanyol.
A partir d’ara NO canviïs, ell mai ho faria.
Publicitat
Publicitat
