Quan la majoria de la societat catalana es deduïa que era espanyolista, més que res per manifestar-se senzillament catalanista, Catalunya a España no li representava cap mena de problema. Fins i tot dintre de Catalunya tot es considerava normal, com allò que ha de ser perquè només pot ser així.
Ha estat quan molt bona part d’aquesta majoria se l’ha provocat i empès a pujar un altre esgraó en els sentiments, i s’ha fet notar, quan sembla que s’hagin fet tabalejar tots els pilars de convivència i benestar. A España només es pot ser d’una manera concreta i determinada, i aquesta manera ha de ser la immensament majoritària… Altres maneres, siguin les que siguin i com siguin, seran il·legals, anormals, revolucionàries, separatistes, i no sé quantes coses més.
Però, pensant-ho be, de res serveixen les massives manifestacions, transversals, cíviques i pacífiques, si no es corresponen a la capacitat d’influència al Govern, en el nostre cas al Parlament. I això potser és el que ha passat aquests darrers anys.
En una democràcia, com la que presumim tenir, els vots són els que configuren el Govern. Be, els vots i els posteriors acords que permeten el joc polític què, a hores d’ara i amb tot el que ja em viscut en aquest sentit, tothom pot deduir i preveure.
O sigui què a les urnes, i a ser coherent, conseqüent, madur… Perquè, desprès, de res val pensar en el que es podia haver fet, o fet d’una altra manera.
No es pot caure altra vegada en la innocència de que proclamada la independència, acte seguit l’Estat s’avindria a asseure's i parlar. Pensar en que, com que nosaltres tenim una manera d’actuar i procedir dialogant i pactista, l’Estat -al que a tots els efectes pertanyem- actuarà de la mateixa manera, és d’il·lusos -que potser en som molts- i més quan, si repassem la història, aquest ja ha demostrat de sobres la seva de manera d’actuar, només modificada en el temps per la manera de vestir i els estris utilitzats, sempre renunciant a tot diàleg perquè al dret de conquesta no li cal.
