Belén Esteban no és una persona conspícua, però atreu l’atenció de la massa ibèrica. S’ha convertit en el brau més cobejat, tan capaç com perquè tothom arribi a pagar les butaques de la llotja per tal de veure’l lidiat, impúdicament. L’excel·lència ha estat devaluada fins als peus de la riota; la qual subratlla, per cert, que si no fas riure, no vals un ral. En aquest món que vivim, voler tocar la fama no és un intangible, sinó un dret –aparentment– pretès. És allò que Chesterton diagnostica com que “En la vida real les persones més fanàtiques són les que no tenen cap convicció”. I malgrat saber-ho, la pornografia segueix venent més que l’eròtica del poder. Que trist.
Fer l’imbècil, per tant, és digne d’una nòmina ben sucosa. Abruptar paraules horitzontals, que no aixequen més que un trist pam del terra, una fita. Dir-la ben grossa, en definitiva, és un honor perquè el gest, abans, ha estat honorable; pots comptar… I predicar amb l’exemple, de nou, és una moneda ben barata. Hem tocat fons i ben pocs saben desgranar el gust que suposa veure caure pètals de roses després d’haver treballat l’esforç per aconseguir l’impossible. ‘American Beauty’, vaja, no s’escenifica en el món real si no és posant el play al DVD; sigui amb BlueRay, 3D, HD o cap de les anteriors, ja no hi entro. Força llastimós.
Hem entrat en un túnel i no hi ha qui en vegi la llum. El tremp d’en Sisa s’ha convertit en una veu apagada, un eco pertorbat que rebota entre les muntanyes de Montserrat; i ‘El setè cel’, una arcàdia pels masoques: són aquells eterns nostàlgics, que en realitat són els –pitjors– romàntics. I, per altra banda, força gent canta –interiorment– el ‘Me fuí’ de la Bebe. Potser perquè es fa fàstic a si mateixa si està tant temps sola; sorprenent, per cert, que hom mateix es trobi a faltar. No en va, doncs, penso que Occident no té brúixola: s’ha perdut. I el nostre país, paral·lelament, es va consumint. La majoria dels seus naturals s’ofega en un got d’aigua: aixecar la persiana a l’alba i defensar els teus interessos s’ha convertit en una murga i no en una manera d’examinar-nos el nostre dia a dia. Jo que em pensava que això de viure era un examen. I, per més inri, tenim la santa barra de dir que hauríem volgut néixer amb la lliçó apresa, tu. O pitjor encara, s’alliçona, a tort i a dret, amb el paternalisme i el moralisme com a coordenades fixes, sense haver llegit pràcticament res i amb prou feines saber omplir el formulari del SOC, el Servei d’Ocupació de Catalunya, perquè –segons diu, aquesta majoria– pencar és de covards; i, fins i tot, no surt a compte. Ben patètic.
No trobeu que l’aire és flatulent, que hi ha una ventositat que espanta? El menyspreat Gaziel té raó: “Vivim en un país que es devora tot sol”. Aquí escorxem al més pintat i dels intestins en produïm botifarres quilomètriques, convertides en rius de tinta, per a macerar la quotidianitat. Quina manera d’entretenir-nos, oi? Som catalans i, en efecte, hem nascut mortificats, atès que no hem pogut créixer en un paradigma normal. Vivim, constantment, en una anomalia. Es tracta d’aquell rot agre que puja i baixa, com l’ascensor encallat entre el 2n i el 3r pis. Però, a més, la nostra condició és per emmarcar: des de dins de la cabina estant, si som un parell (i això ja és un plural i, per conseqüent, prendrem mal!), practiquem l’antropofàgia. I jo, que sóc vegetarià, n’estic tip de tanta carn esbudellada. Hi vomito.
No té sentit el que fem: correm en una carretera equivocada. No toquem vores perquè els ulls no serveixen de res en un crani buit com el nostre. Ens hem dedicat a parlar malament dels ponts quan no hem ni creuat els rius; el diàleg, quin nyap més gran! I encara no hem entès que el nostre millor mestratge és el nostre darrer error. Seguim narcotitzats i donant voltes a la sínia, estúpidament. No volem ser una nació com l’alemanya, la francesa o l’anglesa. Els grans esperits tenen voluntats; els dèbils, tristos desitjos. I fem les coses epilèpticament, a ritme de Barbra Streisand. D’altres, ben folls, segur que recorden els petons assedegats de la ‘Sara’ del Camilo Sesto. I els més insensats, fins i tot, faran memòria d’aquell plany insofrible que suposa romandre a l’espera de la ‘Sara’ dels Pecos. I jo em pregunto que si la única realitat és la veritat, per què voler no és poder? Estimar, per tant, no és tan difícil si saps què estàs a punt de perdre, oi? Aquesta és, t’agradi o no, la crua realitat.
