La crisi. La teoria del partisà.

En aquest conflicte obert entre Catalunya i Espanya, sovint es fa servir de referència una obra clàssica en el món de l’estratègia militar, L’art de la guerra, del xinés Sun Tzu, però jo diria, si em permeten, que nosaltres estem més propers a una obra força més recent, La teoria del partisà, de Carl Schmitt.
El llibre d’Schmitt ha obert força debats i s’ha pres com una guia per a interpretar els moviments irregulars de resistència nacional i popular. Si volem donar-li aquesta lectura, no seria incorrecta. Al meu entendre, però, seria incompleta i amagaria el que en realitat afirma Schmitt.
Per mirar de condensar la base del seu discurs en poques frases, Schmitt sosté l’existència de dues realitats paral·leles relacionades mitjançant  els processos d’institucionalització de les societats modernes. Al llarg dels segles, el procés de construcció de les nostres societats i Estats ha permès que un determinat grup assumeixi els mecanismes de control de les activitats col·lectives i, en contacte amb els altres grups estatals, ha elaborat unes normes de com emprar aquests instruments, deixant el territori i les gents que l’habiten com a objectes útils i necessaris però, en cap cas, subjectes  amb voluntat i determini propi.
Si ens centrem en l’instrument concret a que fa referència Schmitt, en el conflicte militar entre estats s’havia arribat a un punt  de convencionalisme explícitament acceptat. Els detenidors de les armes de la Nació i/o l’Estat, sabien com fer la guerra i la pau, i amb qui, del grup enemic, establir les converses per, en funció del resultat de la contesa, ajustar els nous marcs, les condicions de pau, etc. El partisà apareix com un bandit, una figura il·legal, marginal al marc civilitzat en què s’ha de moure la relació entre els països i llurs exèrcits moderns, que ja tenen convinguts, entre ells, uns protocols de resolució del conflicte un cop  esdevé el final de les hostilitats. I neix de/o entre  aquells que havien estat considerats mers objectes. En tot l’argument d’Schmitt, la població i el territori víctima són part del decorat, i només es transformen en protagonistes en funció de l’actuació del partisà.  I ho és de forma activa, ja que una part formarà a les files rebels, i per passiva, ja que serà objecte de les represàlies de l’exèrcit convencional que, en la seva lluita envers els “il·legals” es veu “forçat” (diu Schmitt) a emprar mètodes igualment il·legals.
En aquest moment, el Govern espanyol actua en base a aquests principis esmentats, tot just perquè creu en el punt de partida de l’argumentació de l’autor nazi. A parer del govern Rajoy, l’Estat espanyol disposa d’unes estructures institucionals que habitualment hi col·laboren i, excepcionalment s’enfronten. En tenir lloc aquest enfrontament, s’espera per part del Govern central que les armes emprades siguin aquelles protocol·litzades per a resoldre el conflicte. Aquest pensament  limita, per tant, l’actuació a cercles restringits de persones i òrgans, cercles, dins els quals, hi ha una acceptació implícita de la resposta a donar en cada conflicte un cop aquest ha recorregut els despatxos que hi pertocaven. Un exemple: davant un conflicte de competència de qualsevol Comunitat Autònoma, la recepció per part del TC provoca uns efectes que, uns i altres, accepten en el benentès que, en un altre moment, allò que els ha estat negatiu pugui ser positiu.
En aquest escenari, la política queda sostreta a la ciutadania. Encara que els ciutadans són cridats a votar cada cert període de temps, la seva voluntat a la pràctica és irrellevant, De fet, qualsevol partit polític “accepta” que la seva actuació queda limitada pels protocols, institucions, normes, escrites o no, que conformen el microcosmos de poder on hauran d’habitar.
Què origina la crisi catalana? L’aparició del partisà. Davant una situació esclerotitzada, i en la que el manteniment d’aquestes esferes de poder repercutien en l’empobriment material, cultural i nacional del conjunt dels ciutadans, l’opció ha estat actuar  fora dels marges convencionals i/o legals o, si més no, violentar-los. Els ciutadans catalans han vist que els marcs habituals de participació ja no tenien sentit si , alhora, no s’actuava en una dinàmica marginal. L’arribada de la CUP al Parlament i les organitzacions de la societat civil que han empès partits habitualment tebis en el seu enfrontament amb els òrgans de l’Estat, ha donat lloc a l’entrada del partisà al Parlament, sense que aquesta entrada hagi afeblit, fins aquest moment, l’actuació fora dels marcs convencionals al carrer.
Davant aquest fet, i tal i com promou Schmitt (algú negarà que ho promogui i ho deixarà només en que ho descriu), l’Estat actua, també, al marge del seu marc protocol·litzat habitual.  Se salta lleis pròpies, actua amb violència injustificable, nega el jutge natural, rescata legislacions franquistes o aplica , per ”analogia”, determinats supòsits delictius.
Arribats a aquest punt, la victòria o derrota, o fins l’acord entre les parts, ja no serà producte dels mecanismes institucionals previstos. Tant és que s’embolcallen en articles de la Constitució o el Codi Penal. Ambdues parts saben, el Govern Central segur, que  res serà com era. En el millor dels casos per a nosaltres, una República Catalana; en el millor cas per a ells, una democràcia parcial, amb prohibició d’idees, i, per tant,   encara de menor qualitat; i en cas de pacte, si més no, el partisà haurà obtingut el reconeixement com a subjecte amb drets, tot just el que totes les forces d’ocupació intenten negar-li.