I sempre ho ha estat. Com que el president Rajoy no l’ha patida, la crisi, ni els que l’envolten tampoc és ben normal que de tant en tant se li escapi alguna animalada com aquesta. Anar consolant els qui han perdut algun familiar, o pateixen alguna desgràcia és molt còmode, i quan un agafa el llis, li surt per inèrcia. Fa estona, però, que volien donar bones notícies, estaven cansats de tenir bona salut i no volien haver de sofrir pels mals que patien els altres. El que volien ignorar quan deien que els malalts havien pres per a bé, era que precisament la majoria es trobaven patint dins la major gravetat. Semblava que se’n reien d’ells… o devien parlar d’uns altres, clar, parlaven de les famílies benestants, de les que no havien estat malaltes, de les que no coneixien més que d’oïda el significat de la paraula crisi. Els governants procuraven que aquests, els pobres, pensassin que Déu, amb la seva infinita misericòrdia, els condemnava en aquesta vida, per donar-los una vida millor, a l’altra.
Però els afortunats creien que ells havien nascut per estar millor a les dues vides, a la terrenal i a la celestial. Per qualque cosa havien nascut amb fortuna. I així havien de continuar pels segles dels segles, amén. Ja se n’encarregarien ells d’ajudar el partit polític en el poder, perquè aquest continuàs governant i beneficiant-los a ells. Sabien que si la seva ajuda no era suficient, els qui governaven tenien els calaixos a l’abast per poder-hi posar la mà i estrènyer-la una vegada tenir-la plena.
La crisi… o part de la crisi… o alguns aspectes de la crisi han passat a la història. Xifres macroeconòmiques que milloren, però la majoria de persones continua sense adonar-se de res. Segurament milloraran els balanços dels bancs i els de les multinacionals, però les butxaques de la majoria de persones, de la majoria de votants, cada dia estan més buides. La diferència de riquesa entre uns pocs votants i la majoria d’aquests cada dia és més gran. Llavors què passa, per què aquesta majoria de votants continua atorgant el seu vot als mateixos, a aquests que s’omplen la boca amb la millora de l’economia gràcies a la seva manera de governar. Vos n’heu adonat de res? Abans no teníeu feina i ara en teniu? Abans guanyàveu uns euros i ara us han augmentat el sou? Podeu amollar la calefacció quan fa fred? Podeu posar les estufes que necessitau? I si ho feis, podeu pagar la factura a final de mes? Heu patit la crisi… o només n’heu sentit a parlar?
Han tornat els doblers tots els corruptes que ens han governat o ens governen, després d’haver buidat el calaix? Són corruptes la majoria de polítics? O és tota la societat que és corrupta? Són corruptes els polítics perquè la societat també ho és, com diu alguna manaia del PP? Votam un partit ple de corruptes, perquè nosaltres també ho som? Feim totes les trampes possibles per a no pagar el que ens correspon, encara que això suposi que n’hi hagi que ho passin malament per a viure?
Sabíeu que tenim governants del PP que troben que és una vergonya que el president del Govern espanyol guanyi un poc més de 78.000 euros anuals? És que no saben que hi ha gran quantitat d’espanyols que no arriba als 8.000 euros? No saben que el president guanya més de 12.000 euros més per esser diputat? I que no ha de pagar casa, ni llum, ni aigua, ni calefacció, ni res de res? I que quan es retiri tendrà una jubilació perpètua de 75.000 euros anuals? A més de poder entrar a fer d’assessor d’empreses per més de 100.000 euros? I això és un sou de vergonya? La vergonya és que vos votin.
Ja és història la crisi, o aquesta història per a nosaltres no ha començat encara? Estam preocupats pels qui no podran passar un nadal decent o només pensam a veure la manera com podrem gastar el màxim possible sense voler pensar com hem adquirit aquesta riquesa o les possibilitats per poder gastar sense mirament? Ha començat la història del temps que suposarà sortir de la misèria o serà que n’hi ha molts de condemnats a viure a la prehistòria? Els governants podran dir que la crisi ja és història quan hi hagi mestres suficients a les escoles i el manteniment d’aquestes es faci com cal, quan molts de malalts no s’hagin de morir esperant una intervenció quirúrgica i quan les persones dependents tenguin l’ajuda suficient que no els pot atorgar la seva família.
