La crisi estructural actual és la conseqüència del excessos del capitalisme extremista (neoconservador i neoliberal) que s’inicien durant els anys 80 del segle passat. De fet, aquest dogmatisme disfressat de modernitat i pseudoeficàcia (postmodernitat) és el que, també, ha alimentat la “fera” del fonamentalisme religiós (per impulsar la por a la llibertat i justificar la repressió) i, sobretot, ha globalitzat la injustícia social.
És curiós, perquè els que ara criden als quatre vents (en potents mitjans de comunicació al servei del colonialisme i l’imperialisme radical) que s’ha de canviar el model, que en l’actualitat hi ha massa regulacions, són els màxims responsables de la misèria moral i la incertesa cancerígena del present. En l’actualitat estem suportant un model econòmic i polític mortificador excepcional, el qual és molt ben definit pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman amb el nom de modernitat líquida. Amb tot això, sembla que ens hem oblidat que les arrels de la brutal crisi actual arrenquen de la manera en què ens hem acostumat a viure; és a dir, a recórrer al crèdit de consum cada vegada que es presenta un problema.
En síntesi, cal no oblidar que la dura crisi actual va més enllà de les qüestions econòmiques i socials. És una crisi política i, sobretot, ideològica, d’esgotament d’un model insostenible en tots els aspectes. S’ha acabat el mètode de la barra lliure per a l’explotació social i la banalitat consumista (allò del capitalisme com a religió) el qual gaudia d’una extraordinària patent de cors d’ençà de les “èpoques daurades” de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Ara s’inicia de nou la història de debò.
Josep M. Loste
