És ben sabut que les crisis sovint deixen al descobert les febleses dels ciments sobre els quals una o un conjunt de societats han construït el seu estil de vida i la seva manera d’organitzar-se social i econòmicament. Potser l’obvietat d’aquesta afirmació pot ferir la sensibilitat del lector, tip de llegir, escoltar o veure informacions que, en comptes d’aportar-hi alguna novetat, s’acontenten amb mostrar allò que tothom sap. Però el més feridor de tot plegat és el contrast entre l’evidència de l’afirmació i la incapacitat d’aquells que tenen com a tasca principal el lideratge d’una societat de fer front a “les debilitats”.
En els darrers mesos hem pogut ser testimonis de la immensa “generositat” de molts governs a l’hora d’ajudar els seus respectius sistemes bancaris fent-se càrrec dels anomenats bons tòxics o injectant-hi diners públics, amb aval o sense. D’altra banda hem vist que la “generositat” no és precisament una actitud que s’encomani, així que fins a data d’avui els bancs no han sabut respondre a les necessitats dels ciutadans que han vist debilitada la seva economia familiar, ni tan sols amb els petit i mitjà empresari, el qual no té la mateixa capacitat de resistència que una multinacional.
El sistema capitalista comença a fer aigües per totes bandes, el lliure mercat sembla ser que no fa miracles i no s’autorregula per la gràcia de Déu. El més coherent en una situació d’aquestes característiques seria que els nostres líders apliquessin noves idees en les seves polítiques econòmiques, procurant treure millors resultats allà on el conservadorisme econòmic ha fallat. Però el dogma de fe del capital està tan ben integrat en els nostres cervells que fins i tot els socialdemòcrates s’acomoden en polítiques conservadores. Per aquest motiu no ens hauria de sorprendre que al Parlament Europeu es proposés augmentar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals. Afortunadament per a la nostra vida familiar, la qüestió no va prosperar; encara que ben mirat hauríem de prescindir del concepte “fortuna” després d’haver patit EROs, congelacions salarials i retallades diverses dels drets laborals.
Si no tinguéssim prou amb tot això, els catalans hem de patir una “tara” afegida, la de ser una nació sense Estat. Catalunya viu en la incertesa econòmica d’una crisi global agreujada per l’espoliació que hi exerceix l’Estat espanyol. És vergonyós com després de mesos de negociacions entre els líders catalans –experts en estratègia partidista– i el govern espanyol – experts en marejar la perdiu– només s’ofereixin 1.400 milions d’euros per al nou finançament de Catalunya, malgrat haver fet una despesa pública 9.900 milions per rescatar Caja Castilla-La Mancha. I malgrat que el ministre Chaves reconegués públicament que la xifra posada sobre la taula era insuficient.
Que les crisis sovint deixen al descobert les febleses d’una societat és una obvietat que només dir-la cansa oient i orador a parts iguals. Que la condició de nació sense Estat sovint deixa al descobert la incapacitat per respondre davant d’una crisi global és una evidència que fa mal i esgota.
Jordi Fornieles
