LA CONTRAREFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ

M’arriba a les mans la “Instrucción de la subsecretaria de hacienda y administraciones públicas en materia de centralización de contratos” . La Comissió de Reforma de l’Administració pública considera prioritari impulsar i estendre el sistema de contractació centralitzada amb l’excusa de l’estalvi. I això ho fa aprofitant el Decret contra la morositat de les administracions públiques i suport(?) a les entitats locals. De cop, totes les delegacions i organismes de l’Estat han de reduir a màxim d’un any els nous contractes, en el període transitori que queda fins que l’organisme central a les mans de Monitoro els prengui qualsevol capacitat contractadora a escala local en serveis i subministres.
Mirin la llista ampliable segons la mateixa instrucció: energia, material d’oficina, combustibles i gas, vestuari, alimentació, telecomunicacions, serveis postals, transports, assegurances, neteja, vigilància i seguretat, gestió de viatges, transports de mobiliari. La meticulositat de la instrucció sorgida d’Alcalá 5 és bismarckiana. Les subsecretaries hauran de remetre la informació sobre els contractes centralitzats i tota la que reclami Hisenda; així com detalls de l’import dels contractes actuals, vigència, factures darreres, desglossat de tots eles serveis, etc. 
La conya marinera de la instrucció és l’al·lusió final a la necessitat d’informar sobre l’estalvi assolit per les noves mesures.
Les empreses petites i mitjanes de subministrament i de serveis al sector públic estan en peu de guerra. En una panorama ja molt cremat per la caiguda de pressupostos i la retallada en la prestació de serveis, plou sobre mullat. Què hi ha al darrere de la instrucció?
Una intervenció de l’Estat manat per pseudoliberals sobre el lliure mercat de prestació de bens i serveis a l’administració, no a favor de la transparència i l’eficiència, sinó a favor de la opacitat i la ineficiència. El pas de milers d’oferents a unes desenes d’oferents és el mateix que passar del lliure mercat a un de captiu en mans dels oligopolis vinculats al PP i a les altes esferes de la burocràcia d’Estat. Un cop més, la casta extractiva no té la valentia d’imposar-se en el mercat lliure i utilitza la força del BOE per efectuar la seva rapinya. Perquè algú es creu que hi haurà altre estalvi que un d’aparent en primera instància? Quan hagin eliminat la competència de les pimes, el preu el fixaran a la llotja del Bernabeu les quatre empreses oligopòliques que s’hauran cruspit tota l’oferta en el llarg llistat que he filtrat més amunt.
Aquesta mesura no té res a veure amb el que és un model de contractació neta, transparent i impulsor de les PIMES com és el de Compra Chile, on un organisme central del Govern xilè té la clau de pas per aprovar els concursos que es fan des de tots els ministeris. I aquesta clau s’utilitza per impedir concursos fraudulents en les formes que no donin ni prou informació, ni temps ni possibilitats d’accés a les pimes concursants. A Espanya ens trobem amb una instrucció dictada des dels despatxos de FAES al servei dels principals finançadors del PP, els grans oligopolis expúblics i les empreses constructores que han passat del “pelotazo” immobiliari al de l’energia, i ara al dels serveis.
Però faltaríem a la veritat si ens penséssim que a Catalunya i amb la Generalitat tot són flors i violes. EL cabreig és també considerable. Hi ha hagut diversos intents, en alguns dels quals he estat protagonista, de facilitar la contractació pública a les pimes. Estant a l’oposició vaig aconseguir aprovar una resolució per estudiar vies legals en el marc europeu per facilitar-ho. L’estudi està a la biblioteca parlamentària i recomanava entre altres coses segmentar els concursos i impulsar UTES de pimes. Un cop al Govern vam liderar la comissió de simplificació administrativa de cara a les empreses amb la finestreta única i diversos confrontacions amb conselleries que continuaven amb les rutines habituals. Les resistències al canvi eren grosses. Però ara que governen els business friendly les coses no han millorat. Hi ha de tot a la vinya del senyor. Hi ha la manca de regles de joc clares que evitin que la típica comissió d’avaluació farcida d’alts funcionaris, només decideixi el contracte pel preu de cost, quan en realitat només els grans grups, actuant de financeres s’asseguren el guany de tots els concursos. I també els dubtes importants que sorgeixen quan, malgrat que una UTE de pimes o una pime presenti una oferta de menys cost que algun dels grans taurons, guanya el concurs el tauró; normalment algun dels que ha sortit citat en algun dels casos que ja han començat a circular pels jutjats.
Les pimes catalanes que venen béns o serveis a les administracions d’aquí estan llençant un SOS previ al seu pas a l’acció pública. No s’entén que, amb la situació d’atur del 26% i amb el risc de tancar la majoria d’aquestes empreses, per una visió economicista, curt- terminista o, pitjor encara, amiguista, alguns grans ajuntaments i la Generalitat no actuïn al servei del comú.