La Constitució de l’Havana (i III). Josep Conangla i Fontanilles, heroi en l’exili

“Deixem que els homes porucs d’esperit, de consciència buida o esbravada, malparlin el que vulguin contra la política. Els qui coneixem els nostres deures individuals i la nostra missió social, seguim pel camí polític que Catalunya ens assenyala: fem política, ben honrada, a mida de nostres respectives facultats i oportunitats; els uns amb la ploma, els altres en la paraula, els uns en públic, els altres en privat; uns i altres produint-nos, sempre, de manera digna, donant proves inequívoques de conducta exemplar, exercint la nostra comesa, la nostra professió o el nostre ofici amb el major escrúpol, mestratge i honradesa possibles; atraient i mantenint així no sols el respecte i les simpaties per a nosaltres, sinó respectes, prestigis, devocions i estimacions creixents pel caràcter català i per la causa de Catalunya”.

[J. Conangla i Fontanilles, Les societats catalanes i la política, L’Havana, 1927]

Qui escrigué aquestes ratlles no era polític, però cap polític actual no sembla saber fer una defensa més sincera de la política. Josep Conangla i Fontanilles fou periodista, publicista, home de prestigi i el principal artífex de la Constitució Provisional de la República Catalana. Però, molt especialment, fou una persona compromesa amb el seu temps i el seu país. Des de Cuba estant, esdevingué un activista infatigable per la independència del país, sempre amb la més absoluta honestedat en els seus actes. I és que, probablement, Josep Conangla ha estat el més il·lustre català de Cuba.

Nascut a Montblanc el 1875, traspassat a l’Havana el 1965, era fill de l’advocat i notari Antoni Conangla i Balcells, i de Maria Dolors Fontanilles i Voltas, filla del procurador de la capital de la Conca de Barberà. Sentí sempre una gran admiració pel seu pare, que l’instruí en qüestions jurídiques i humanístiques. Afavorit per aquest fet i per la seva excel·lent capacitat intel·lectual, començà a estudiar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona abans del que per edat li hauria pertocat; pretenia seguir l’estel·la del seu pare i la de set generacions de Conangla dedicats a la jurisprudència. Ho hagués fet sense dificultat si la crisi econòmica de finals de segle no hagués afectat greument Montblanc, on hagué de retornar per ajudar la família. Però, sobretot, la seva vida féu un tomb decisiu quan fou cridat a quintes pocs mesos abans de l’inici de la definitiva guerra de Cuba. En aquella situació excepcional, l’assegurança que la família havia contret per alliberar-lo del reclutament forçat els fou cancel·lada. D’aquesta manera, l’any 1895, i malgrat els intents del pare per evitar-ho, Josep Conangla fou enviat a Cuba com un més dels aproximadament 345.000 homes que l’exèrcit espanyol hi embarcà durant el període 1887-1898 amb l’objectiu de contenir l’anhel independentista cubà. Com que de les quintes, les classes altes en quedaven exemptes en el moment de pagar el preu establert per deslliurar-se’n, els companys de viatge de Conangla eren els nois de classe humil i mitjana que, Cánovas, el cap de govern espanyol, prometia que faria romandre a l’illa fins que vencessin o fins que fossin anihilats. En aquest sentit, es calcula que la despesa global del conflicte costà a Espanya 2000 milions de pessetes juntament amb desenes i desenes de milers de morts. Conangla evità el mal pitjor, però, a més dels horrors que visqué, no perdonà mai que no li fos permès anar a enterrar el pare, que havia mort el mateix any de la seva partida.

Aquella guerra també fou l’inici de la seva presa de partit a favor de Cuba. En el llibre Memorias de mi juventud en Cuba. Un soldado del ejército español en la guerra separatista, acabat l’any 1955, Conangla féu un relat escruixidor, descriptiu i valoratiu de la guerra i el seu context. Retornat a Barcelona, sent la independència de Cuba un fet, i després de casar-se, l’any 1901, amb Maria Tomás i Guarro, filla d’un capità de l’exèrcit que havia conegut durant la guerra, Conangla procurà integrar-se en el món cultural de la Barcelona de l’època. Escriví a les revistes literàries “La Renaixença” i “Joventut” i exercí de periodista a diversos diaris de tendència republicana federal. L’any 1904 publicà el recull poètic Elegia de la Guerra, obra inspirada en els fets de Cuba, que li valgué elogis de Carles Rahola i Antoni Rovira i Virgili, que li trobaren afinitats amb Maragall, Emili Guanyavents i Ignasi Iglesias. A aquesta obra pertanyen els versos següents:

Nissaga de Nerons, casta envilida
que afarten vostras ansias destructoras
en actes criminals: quin és el premi
que us empeny en la ruta miserable
de la Guerra sens cor?

També per aquells anys Conangla mantingué correspondència amb Joan Maragall, a qui demanà parè i consell en relació als seus escrits.

Malgrat tot, Conangla no estava a gust amb la situació que vivia al seu país, per la qual cosa, el 1905, decidí exiliar-se voluntàriament a Cuba acompanyat la seva dona i els fills que ja havien tingut. Fou a Cuba on trobà la llibertat i les possibilitats de prosperar que mancaven a Catalunya. Mica en mica s’hi féu nom com a periodista i les seves possibilitats d’opinar i moure’s lliurement foren envejades pels seus amics i coneguts de Catalunya. Treballà en alguns dels diaris més prestigiosos de l’illa i fins esdevingué cap de redacció i director d’alguns d’ells. D’entre la llarga llista de càrrecs que exercí i entitats on s’integrà, Conanglà destaca per ser un dels fundadors de l’Associació de Reporters de l’Havana. Però alhora, fou corrector d’estil del “Diario de Sesiones” del Congrés de Diputats cubà entre 1909 i 1932, titular de la Societat Geogràfica de Cuba, membre de la Societat d’Autors de Cuba i, tot i no tenir cap títol universitari, entrà a formar part de la prestigiosa Acadèmia de la Història. A nivell internacional, fou membre del Consell Directiu d’Escriptors i Artistes Americans i membre de la Comissió Nacional de Cuba a la UNESCO, entre d’altres responsabilitats que el govern cubà li oferí.

Des de la seva arribada a l’illa caribenya, Conangla retrobà la simpatia cap a la causa cubana i, per això, l’any 1909 aconseguí obtenir-ne la nacionalitat. Alhora, també des de bell inici, Conangla participà activament en la vida de la comunitat catalana de l’illa, fins a esdevenir-ne un dels seus principals dinamitzadors. Durant anys, intervingué en tots els debats que s’hi generaren a l’entorn de Catalunya i hi exercí de fervent defensor, teòric i publicista de la causa catalana. Ben aviat es féu membre del Centre Català de l’Havana, entitat històrica de l’illa fundada l’any 1881, de la qual esdevingué president a la dècada dels vint. En aquesta faceta, Conangla, juntament amb alguns il·lustres socis del Centre, tals com Claudi Mimó i Josep Murillo, tingué una influència determinant en el fet que l’entitat aprovés l’any 1911 uns nous estatuts que instituïen l’ensenya de les quatre barres i l’estel solitari i que en aquella dècada el Centre Català passés de donar suport a l’autonomisme, a jugar fort per l’independentisme. A la revista principal de l’entitat, La Nova Catalunya, Conangla publicà regularment articles on donava per fallit el procés d’intentar una entesa amb Espanya, al mateix temps que construia un discurs nou i engrescador sobre les possibilitats d’una Catalunya independent. Aquesta activitat de Conangla s’accentuà a la dècada dels vint amb la fundació d’una branca del Centre anomenada Club Separatista Núm. 1, i, sobretot, amb la denúncia en tots els fòrums d’opinió de l’illa de la dictadura de Primo de Rivera, al mateix temps que ajudava a difondre les activitats de Macià i a cercar-li finançament. L’aportació de Conangla culminà el 1928 amb la preparació de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, on aportà un Dictamen elaborat a partir de qüestionaris tramesos a tots els casals catalans d’Amèrica, així com el redactat de la Constitució Provisional de la República Catalana que hi fou aprovada.

Han arribat fins al dia d’avui alguns dels articles i textos de diverses conferències que Conangla realitzà per donar a conèixer entre la població i la intel·lectualitat cubana i internacional la situació -massa sovint- tràgica que es vivia a Catalunya. En aquest sentit, la conferència Catalunya, passat present i futur, que pronuncià el 31 d’agost de l’any 1924 al Centre Català de l’Havana, ens dóna mostres interessants del seu pensament i de la seva anàlisi de la realitat. Com es pot veure, tot plegat sona ben actual:

“Tothom sap que la nació i l’estat són diferents, no es poden confondre; ni són conceptes sinònims. Cadascun té un significat divers i ben característic. Cap home mitjanament cultivat, sense haver fet dret polític, sap que la nació és diferent a l’estat. Els polítics civils del règim monàrquic ja les van començar a entendre, tals diferències. Les campanyes insistents i laborioses dels publicistes i dels parlamentaris catalans, van deixar en el magí dels funestos oligarques espanyols, alguna impressió educadora, perenne, sobre tals coses.

Però els mandarins de la dictadura actual, no es limiten a rebutjar la diferència entre la nació i l’estat, sinó que als documents oficials d’aquesta prosa detestable amb què imiten la xerrameca dessaborida dels reials decrets clàssics del centralisme espanyol, es provoquen a ells mateixos i a la cultura espanyola, el greuge i la vergonya de negar a Catalunya el caràcter de nació, de desmentir que la ideologia catalana tingui cap aportació específica en la ciència i en el dret polític i de negar tota consideració, respecte ni mera tolerància als sentiments i a la voluntat generals del nacionalisme català, que és igual a dir a la del poble català.”

“No ens cansarem de repetir que Catalunya no és cap abstracció, sinó una realitat viva, diversa, per molts conceptes, del que es coneix per Espanya. L’uniformisme clàssic de l’escola política castellana pretén negar la realitat específica i ben objectiva a Catalunya. Però com que amb la simple i reiterada negació no ha pogut anihilar-la, li llança en contra un devessall de prohibicions i de persecucions, a fi d’esborrar els trets nacionals catalans, trets del fet biològic de la seva personalitat nacional.”

Ens els seus escrits Conangla mostra uns destacables coneixements històrics, que utilitza amb la convicció que la presa de consciència sobre la pròpia història desvetlla consciència i duu a l’acció:

“Ompliríem un infòlio ben voluminós amb el recull de tots els greuges espanyols perpetrats contra la vida de Catalunya. A través de les successives èpoques de la seva història nacional, a partir de l’entronització d’una dinastia estrangera, castellana, en l’estat català, la Corona d’Aragó. Persecucions, ofenses, insídies, odis i prohibicions de tota mena, han plogut damunt de l’esperit i de la dignitat de la terra catalana.

La guerra dels Segadors (o de Separació), en temps de Felip IV va tenir per causa l’acumulació de tals greuges i persecucions dels virreis i de l’exèrcit castellà contra el poble català. Portugal, més afortunat, va aconseguir fer secessió d’Espanya. Catalunya, per bé que mutilada, car li van usurpar les comarques septentrionals del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir i el Conflent, no es va retre. Anys després va reprendre el combat contra Felip V, en la guerra de Successió i Catalunya n’hagués sortit victoriosa, si l’exèrcit espanyol borbònic no hagués rebut el massiu i oportú concurs de l’exèrcit francès.

El Decret de Nova Planta va ser el segell de l’esclavatge imposat per l’obstinació absorbent de l’unitarisme castellà, contra la terra catalana. D’aleshores ençà, els monarques espanyols tracten Catalunya a baqueta, com a terra de conquesta. D’aquí surt la brutal guerra a mort de l’Estat espanyol, contra la llengua i l’espiritualitat catalanes.

Un cop vençuda Catalunya i Barcelona ocupada l’11 de setembre del 1714, els tribunals dels vencedors van imposar l’ús de la llengua espanyola i per tant l’idioma català hi fou substituït. Van confiscar tots els llibres i manuscrits catalans de les biblioteques oficials i privades; els van cremar a les places públiques. Van clausurar totes les universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona), només van deixar la de Cervera. [Puntualització: la de Cervera fou creada expressament l’any 1717, una vegada eliminades totes les existents fins aquell moment].

Felip V no es va limitar a fer vinclar l’esquena de l’indòmit esperit català, sinó que el va voler fer passar per l’adreçador dels motlles raquítics del nacionalisme espanyol. També va prohibir que els estudiants catalans continuessin els estudis a universitats estrangeres; va condemnar a la pèrdua de graus obtinguts a Cervera als estudiants catalans que es graduessin en universitats que no fossin de l’Estat espanyol.

La persecució contra la llengua i la cultura catalanes va continuar immutable durant el regnat de Carles IV. Per decret va prohibir la impressió o reimpressió de cap llibre, paper ni fulla sola en català ; sense la llicència expressa del Consell de Castella, sol·licitada per conducte de la Reial Audiència.”

D’inici a fi dels seus textos, Conangla, mostra determinació i optimisme davant l’esdevenidor del país:

“Catalunya té la ferma voluntat de restaurar la independència nacional. És un afany no sols de la nació catalana, sinó de tot home reflexiu i mentre no la recuperi, de grat o per força, Espanya no podrà viure en pau. Un paral·lel esbossat a grans trets, una incursió breu entre el passat i el present, ens ajudarà a esbrinar quin ha de ser l’esdevenidor inevitablement gloriós de Catalunya.”

“En aquest cicle de conferències que avui vinc a cloure, hem partit del passat independent de Catalunya i ens orientem cap al futur en què sense cap dubte serà restituïda la sobirania de Catalunya. Hem partit de la història i anem cap a la història. Semblantment a la teoria dels vasos comunicants, el passat i l’esdevenidor de les nacions s’anivellen.

La nació que ha estat lliure, podrà perdre durant anys, àdhuc segles, la independència. Però si recobra la comunicació entre el seu passat i el seu present, si recupera la consciència de si mateixa, dels seus drets, de la seva dignitat; també restablirà el reconeixement de la seva personalitat i el ple gaudi de la seva sobirania. Per tant, doncs, a Catalunya, allò que va ser, retornarà. Amb motiu de més, quan la seva consciència nacional va acompanyada de la més ferma i determinada resolució de tornar a ser estat independent, dintre del concert de les nacions lliures. En la vellúria Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser.”

En els anys trenta Conangla seguí participant en tot moment en el debat polític existent a Catalunya. En aquest sentit, la distància no semblà ser mai un inconvenient per ell, sinó un estímul i una oportunitat de veure amb major claredat els conflictes del país que duia al cor. Amb l’inici de la dictadura franquista, Conangla seguí fidel a la seva actitud irreductible, exercí, des de tots els àmbits on tenia veu, una crítica ferotge a les atrocitats que eren comeses contra els catalans i catalanes i intentà elevar el conflicte a instàncies internacionals. Actiu fins als seus últims dies, morí a l’Havana, el 1965, a l’edat de 90 anys. Al llarg del llarg temps del seu exili voluntari a Cuba, Josep Conangla féu poques i breus visites a Catalunya: des de la distància havia après a vetllar per la sort dels catalans i catalanes. Per això molts, amb modèstia però amb constància, seguim el combat de Conangla ajudats per les seves paraules: Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser!

SELECCIÓ BIBLIOGRÀFICA

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Elegia de la guerra. Barcelona: Tipografia Catalana, 1904.

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Memorias de mi juventud en Cuba. Un soldado del ejército español en la guerra separatista. Barcelona: Ediciones Península, 1998.

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, La Constitució de l’Havana i altres escrits; edició a cura de Joaquim Roy. Barcelona: La Magrana, 1986.

CONANGLA I FONTANILLES, Josep. La conspiración y el martirio de Pintó; Conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. L’Havana: Imp.”Graphical Arts, 1921. [ Web ]

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Catalunya, passat, present i futur; traduccció al català d’una conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. L’Havana: revista La Nova Catalunya, 1924. [ Web ]

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Paladines catalanes. En defensa de los derechos y la libertad de Cuba; conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. L’Havana: Imprenta Nuestra Señora de Montserrat, 1925. [ Web ]

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Dictamen acompanyatori de la ponència de la Constitució provisional de la República catalana presentat a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a L’Havana els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928. L’Havana, 1928. [ Web ]

CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA. Aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català. L’Havana: 1928. [ Web ]

FERRAN OLIVA, Joan M., La Constitució de l’Havana. Lleida: Pagès Editors, 2005.

ROY, Joaquim, Catalunya a Cuba. Barcelona: Barcino i Fundació Jaume I, 1988.

ROY, Joaquim, Josep Conangla i Fontanilles: Montblanc, 1875 – L’Havana, 1965: patriarca del nacionalisme català a Cuba. Tarragona: El Mèdol, 1999.

ROY, Joaquim, Una Constitució catalana. Al Quadern d’El País, 11 de setembre de 2003. [ Web ]