El 2 d’octubre de 1928 –ara farà 80 anys- s’aprovava a l’Havana l’anomenada Constitució Provisional de la República Catalana. Era el resultat d’un dels dos grans acords a què havia arribat l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, reunida a la capital cubana aquells dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre. L’altre acord era la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que tindria la missió d’assolir el poder en el territori català mitjançant l’acció armada i la utilització dels procediments polítics i diplomàtics necesaris que duguessin a la proclamació d’independència. En aquest escenari, l’esmentada Constitució havia de ser el text legal que provisionalment regularia la vida del nou estat fins que es constituís un parlament plenament sobirà.
L’Assemblea que prenia aquests acords era presidida per Francesc Macià i Llussà, enginyer, exmilitar de l’exèrcit espanyol, polític català a l’exili i president de l’organització separatista insurreccional Estat Català, amb la qual ja havia intentat alliberar el país el 1926 (fou l’episodi conegut com a Fets de Prats de Molló). L’acompanyaven a la mesa 10 persones, bona part de les quals quals eren catalans residents a Cuba, i hi participaven 25 delegats acreditats. Nombrosos catalans no assembleïstes els acompanyaven.
L’Assemblea havia arribat a ser una realitat gràcies al suport entusiasta que prestava la comunitat catalana de l’illa al separatisme català i, especialment, a Macià. Sense anar més lluny, el redactor principal de la Constitució va ser Josep Conangla i Fontanilles (Montblanc 1875 – L’Havana 1964), president del Centre Català de l’Havana i cofundador de La Nova Catalunya, revista degana de l’ideari nacionalista català a Amèrica. A més, Conangla havia enviat un qüestionari amb 36 preguntes a totes les comunitats catalanes del continent americà per a recollir les seves opinions respecte el projecte de constitució que s’havia de presentar a l’Assemblea. A partir de les respostes que li foren trameses, elaborà un Dictamen on exposava els motius que havien dut a la voluntat de reorganitzar l’independentisme i a elaborar un text constitucional per a Catalunya. Hi expressava la convicció que no era suficient enarborar conceptes com independència, llibertat o democràcia, sinó que calia dotar-se d’unes bases jurídiques sòlides per a l’assoliment de la independència real. La legitimitat de l’Assemblea era defensada evocant el record de processos revolucionaris que havien comportat, en altres països, la celebració d’assemblees constituents abans de l’accés a la independència efectiva. Havia estat el cas del congrés separatista nord-americà de 1765, la primera assemblea constituent de les províncies unides del Riu de la Plata (1813), o les assemblees constituents cubanes de Guaimaro (1860), Jimaguayú (1895) i Yaya (1897), entre d’altres.
No era casualitat, doncs, que el lloc de celebració de la trobada fos l’illa de Cuba. Milers de catalans hi havien anat a viure des de feia dècades per motius econòmics. En iniciar-se el segle XX, un nombre creixent d’aquests va apostar pel separatisme català. Mostraven el seu desengany per la frustrada via autonomista dels partits catalanistes tradicionals i ho feien inspirant-se en el procés que pocs anys abans havia dut Cuba a la independència. En aquest sentit, farem bé de recordar que, si bé hi hagué catalans en el bàndol reialista espanyol, alguns altres havien participat de forma destacada en el bàndol independentista cubà en la lluita contra l’ocupació espanyola de l’illa. És el cas, entre d’altres, de Josep Miró Argenter, que arribà a ser cap d’Estat Major, Tomàs Gener, diputat i defensor de les tesis independentistes, o Josep M. Sardà, benefactor de l’heroi cubà José Martí. Per altra banda, la senyera estelada, o bandera de l’estel solitari –tal i com era coneguda a l’època-, havia estat creada inspirant-se en la bandera revolucionària cubana de l’estel blanc i el triangle vermell. La primera bandera independentista catalana, amb l’estel blanc i el triangle blau, pogué veure’s per primer cop a París l’any 1908, fa precisament 100 anys (tal i com la Comissió 100 anys d’estelada commemora enguany amb molta força). A partir del que hem dit, doncs, no ha de resultar estrany que a Cuba hi hagués fins a tres centres catalans de tendència política separatista: el Centre Català de l’Havana, el Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba i el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo. A més, el 1922 s’hi creava el Club Separatista Català nº1 de l’Havana, societat de caire secret que preparava i encobria la celebració d’actes polítics compromesos com ara l’Assemblea de 1928.
El suport cubà no s’acabava però aquí, sinó que es distingia especialment en dos camps de gran importància. En primer lloc, l’econòmic, en relació al qual, serveix d’exemple dir que prop de la meitat dels diners rebuts des de l’exterior pel partit de Macià, Estat Català, havien provingut dels catalans de Cuba. En segon lloc, el nacionalisme català de l’illa es preocupà en tot moment de donar ressò internacional a les reivindicacions de Catalunya. Sense anar més lluny, l’any 1924, el Club Separatista Català nº1 de L’Havana havia fet arribar una petició al president de la delegació que la República de Cuba tenia a la Societat de Nacions perquè es fes càrrec de la defensa de Catalunya.
Avui sabem que la història posterior a la celebració d’aquella Assemblea Constituent del Separatisme Català no va anar de la manera que els seus impulsors pretenien; el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya no arribà a funcionar mai com a tal, Macià no pogué sostenir la República Catalana que havia proclamat el 14 d’abril de 1931 i els catalans de Cuba expressaren el sentiment d’haver estat traïts pel cabdill català. Així i tot, si la independència del país s’hagués consolidat, la Constitució Provisional de la República Catalana hauria estat una eina pràctica per dotar el nou estat d’un marc legal adequat a les circumstàncies, potser fins i tot per afrontar la ruptura social existent en la societat catalana de les primeres dècades del segle XX. I és que conèixer la trajectòria d’aquella generació d’independentistes demostra, si més no, que la política de veritat la fan les persones audaces, conscients que no pot existir un marc polític nou si en un moment determinat no es talla amarres amb la legalitat vigent. Ho haurien de tenir present els polítics d’avui en dia si el que volen és fer realitat el somni que ja tenien, fa 80 anys, els independentistes catalans de Cuba.
Ramon Freixes i Sala
P.S.: Properament… La Constitució de l’Havana (II). Un text modern per a un país avançat
