Us reprodueixo l’article publicat al març del 2011 a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta sobre com els occidentals van arribar a les illes de les espècies
Durant els segles XVI, XVII i XVIII la Monarquia hispànica va excloure Catalunya del comerç amb Amèrica. Una situació que contrasta amb la que va protagonitzar en aquells moments Holanda, atès que, ja al segle XVI, el conjunt de les terres flamenques eren el cor comercial i financer d’Europa. La revolta de les Províncies Unides contra la Monarquia hispànica (1568), la incorporació de Portugal a la Monarquia hispànica (1580) i l’acord dels portuguesos amb les famílies dels banquers Fugger i Welser, havien tancat els ports de Sevilla, Cadis i Lisboa als vaixells mercants holandesos. Per això es van veure obligats a intentar proveir-se d’espècies directament en els territoris asiàtics on es produïen. Però arribar-hi exigia uns coneixements de navegació força específics que els portuguesos es reservaven només per a ells. A més, com que la demanda d’espècies era molt inelàstica, la reducció de l’oferta de pebre va comportar un increment extraordinari dels preus, augment que va ser el principal estímul perquè els holandesos continuessin intentant-ho insistentment, fins a aconseguir arribar a les illes de les espècies.
El 20 de març del 1602 –enmig d’una llarga guerra amb els espanyols i, per tant, també amb els portuguesos– es va fundar la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (corresponent a la sigla holandesa VOC). Amb un monopoli de 21 anys per fer activitats colonials, va edificar fortificacions, encunyar moneda, firmar tractats i fer declaracions de guerra entre el cap de Bona Esperança i l’estret de Magallanes, és a dir, tot l’oceà Índic i Pacífic. Del 1605 al 1609, va consolidar el domini sobre bona part d’Indonèsia i va establir bases a les costes de Pèrsia, l’Índia, Ceilan, la Xina, Formosa i, fins i tot, en una illa artificial al davant del port japonès de Nagasaki. Aleshores, van fundar la colònia del cap de Bona Esperança (1652) per intentar assegurar-se el control de l’entrada de l’oceà Índic.
La VOC va oferir als seus accionistes uns brutals dividends anuals a l’entorn del 20% de mitjana. Fins que les guerres marítimes contra els britànics i l’ocupació napoleònica d’Holanda la van portar a la fallida i a la dissolució (1798).
En aquest context i malgrat totes les dificultats, Catalunya va saber trobar, ja al segle XVIII, el seu model de desenvolupament (basat en bona mesura en l’aiguardent, el sucre cubà i les indianes). Un model que, en aspectes substantius, va permetre que la revolució industrial catalana fos més precoç i reeixida que l’holandesa.
