“La conjura dels corruptes”

Amb aquest títol, el periodista Ramon Miravitllas radiografia “l’Espanya indecent” on ens ha tocat viure. L’Espanya del Barcenas que controla la caixa B del Partit Popular, la d’una família real que s’empastifa amb els negocis bruts d’un gendre que es passa de llest, la de la comèdia plautiana dels Millet i Montull al Palau de la Música o el cas dels EROs a Andalusia. És l’Espanya indecent que ha acabat generant un índex tant elevat d’insatisfacció amb la democràcia (el 70%), l’Espanya de la gent que surt el carrer a cops de cassola o acampa durant dies a la plaça clamant “democràcia real, ja!”. L’Espanya, escriu l'historiador Xavier Casals, “del poble contra el Parlament” o, més encara, una societat on, com clamava Pier Paolo Passolini, “allò que passa dins del palau és, històricament i qualitativament, diferent a allò que succeeix a fora”.
 
En aquest femer, Catalunya no és diferent a Espanya, ni Espanya dista gaire d’Itàlia. El politòleg Jordi Matas recordava, en la presentació del llibre de Miravitllas, que “una cinquena part dels consellers de Jordi Pujol van estar imputats per corrupció, que no vol dir condemnats” o que “un 70% dels polítics imputats que es van presentar a les últimes eleccions municipals van ser reelegits”. Dramàtic! Hi ha un problema de “cultura política” –recordava una altra politòloga, la italiana Laura Cervi– que permet pensar que la corrupció institucionalitzada és la punta de l’iceberg d’unes societats mediterrànies que viuen de la picaresca o, en l’últim extrem, han permès la creació d’estructures de “familiarisme amoral”, tecnicisme per no haver de pronunciar la paraula màfia.
 
De la indecència d’Espanya ja en va parlar Valentí Almirall, en el llunyà 1889, quan va publicar España tal como es, un recorregut en tren per l’Espanya castissa de l’època on Almirall aprofita per parlar de clientelisme, malversació de fons, nepotisme i tràfic d’influències. L’Espanya “del turno pacífico” escrutada pels ulls d’un dels grans ideòlegs del catalanisme polític de l’època. Un llibret premonitori de com ha acabat l’estat de les autonomies, aquest estat on el poder judicial ha estat sempre un germanet petit dels altres poders. Germà petit, i torejat.
 
Però, la cultura política que ha institucionalitzat aquesta corrupció –la que tant bé resumeix Miravitllas a La conjura de los corruptos (Robinbook, 2013)– és la mateixa que ja fa temps que perverteix l’essència de la democràcia deixant eternitzar alguns electes a la seva butaca i fent-los creure que tenen immunitat per tot. És la cultura política que reclamen canviar aquells qui exerceixen un vot de càstig contra els maldits “partits tradicionals”, alguns dels qui, també desgraciadament, s’han refugiat en el populisme perquè els ofereix missatges clars i trencadors. La lluita contra la corrupció sistèmica no s’ha de fer, exclusivament, de forma reactiva, a còpia d’investigacions dels jutges d’instrucció i els fiscals que possiblement acabin arxivades en un calaix del jutjat. La lluita ha de ser proactiva, des de la base, i amb el compromís i responsabilitat d’una classe política –la majoria de la qual, està neta de pecat– que ha d’assumir que la principal causa de la desafecció és la maldat d’alguns dels seus companys. Per això, com ironitzava l’historiador Toni Segura durant la presentació, “un llibre d’autoajuda com el del Ramon ens pot anar bé”. No en tinc cap dubte.