Les vacances d’estiu són una bona oportunitat per llegir amb tranquil·litat. Aprofitant l’avinentesa de passar unes setmanes a Baviera, he llegit la traducció catalana del darrer llibre de Günter Grass, Tot pelant la ceba, que tanta polseguera va aixecar tot just fa un any.
Com recordareu, l’agost de 2006 les pàgines dels prims diaris d’estiu anaven plenes d’articles sobre l’efecte que havia tingut principalment a Alemanya, però també a la resta del món occidental, sobretot el literari, la declaració que feia Grass en el seu darrer llibre de caràcter biogràfic, de la seva participació en la SS als darreres mesos de la II Guerra Mundial. Aquesta era una participació voluntària per part d’un jove de 17 anys, tot i que afirma que mai va disparar a ningú.
Doncs bé, passat un any d’aquest rebombori he decidit llegir el llibre. Les meves sospites s’han confirmat. Malgrat ser aquesta confessió un dels molts elements que composen el llibre, la campanya promocional duta a terme a Espanya i Catalunya s’ha centrat solament en aquest aspecte. Com si el llibre no parlés de res més. El text de contracoberta de l’edició catalana, ja sabeu, aquell breu text que lloa els mèrits de qualsevol llibre i autor i que junt amb la imatge de la coberta té la missió de vendre el llibre als clients indecisos que passegen despistats per les llibreries, sols parlava d’això. De fet, sols incloïa un parell de paràgrafs que transmetien la breu idea de "què porta a un jove de 17 anys a allistar-se a les temibles SS?". En fi, una prova més del reduccionisme cultural que apel·la simplement a la morbositat que tots tenim dins nostre.
Quan la polèmica esclatà, moltes foren les veus que de seguida s’alçaren per condemnar. Tots sabem que el món és ple de garants de la justícia, la llibertat, la veritat (què és la veritat?), l’honor i l’ordre, però oblidem aviat que sols és qui estigui lliure de pecat qui ha de llençar la primera pedra. A mi m’ha semblat que no n’hi havia per tant. Ara bé, jo no sóc alemanya, així que aquest tema no afecta la meva sensibilitat com ho pot fer amb un alemany. De fet, parlant amb amics alemanys, allò que li retreuen és que hagi trigat tant de temps a confessar-ho. A mi en Günter Grass no em sembla cap ximplet, i segurament ha callat durant tots aquests anys no sols per vergonya i penediment, sinó que també perquè era conscient del rebombori mediàtic que provocarien les seves declaracions.
Però deixant de banda el contingut morbós del llibre, aquest té molts elements interessants. A més de fer un repàs de la seva infantesa i joventut, explica justament a través d’aquest repàs de vivències, paisatges i persones com després els va convertir el matèria literària. Aquest és sempre un exercici interessant. També és un llibre ple de penediments i no sols pel fet anteriorment esmentat. Resulta especialment colpidor el penediment que expressa, i gairebé diria que brama i plora, per no haver estat al costat de la seva mare durant la llarga malaltia que la va dur a la mort. El penediments per les coses que s’han fet i per aquelles altres que no han estat fetes, són inherents a qualsevol repàs de la vida viscuda. No sempre sabem triar i d’això només ens n’adonem quan ja no podem fer marxa enrere, si és que ens atrevim a ser sincers amb nosaltres mateixos.
Tot pelant la ceba és una lectura interessant per tots aquells que hagin tingut un contacte previ amb l’obra de Grass. De no ser així difícilment podran seguir totes les referències que estableix entre realitat i ficció, sense oblidar-nos de què, tal com adverteix el mateix Gass, la memòria també crea ficcions.
