La comunitat internacional som nosaltres

Amb l'arribada de l'any nou, és necessari mirar enrere i observar l'evolució de la nostra nació el 2014, amb les seves llums i ombres, per a aprendre i continuar avançant. Fa uns mesos un polític català va escriure a Internet que la Comunitat Internacional havia de fer quelcom a Nigèria. És un sentiment noble que segurament comparteixen molts catalans. El problema rau en referir-se a la comunitat internacional en tercera persona.
 
Si una majoria de catalans hagués decidit democràticament ser una comunitat autònoma, no hi hauria res a objectar a aquesta crida. No sent Catalunya subjecte del dret internacional, els nostres polítics no podrien fer altra cosa que demanar a les nacions lliures que intervinguessin a Nigèria, localitzant i rescatant les nenes segrestades. Són els avantatges de ser comunitat autònoma, pots pontificar sense arriscar. És una mica com ser un nen petit, sense hipoteca, sense feina, sense maldecaps, sense preocupacions fora d'estudiar. Demanem a la comunitat internacional que faci quelcom a Nigèria i ja hem complert, ja hem fet la nostra bona obra del dia i podem dormir tranquils.
 
El problema per a aquesta còmoda posició és que el poble català ha decidit democràticament tornar al concert de les nacions lliures del món. Ho ha demostrat en successives eleccions i en múltiples manifestacions i altres actes, i refrendat el 9 N. Catalunya ha decidit que ella també és comunitat internacional. Per tant, jo no podem parlar en tercera persona.
 
Un cop hem decidit ser lliures, ja no podem demanar als altres que ens facin la feina bruta. Les decisions difícils passen a afectar-nos de ple. Intervenim a Nigèria, i que ens acusin de colonialistes? O no ho fem, i que ens acusin de passivitat?  Oi que és incòmode? Benvinguts al món real després de tres segles al congelador.
 
És més, un cop hem decidit formar part de la comunitat internacional, qualsevol proposta d'intervenció ha d'anar acompanyada d'una oferta de mitjans. Cal localitzar les nenes segrestades? Perfecte, quants avions hi aportarà Catalunya? Si no, cap país no ens farà cas. Així funciona el món, si vols fer quelcom conjuntament el primer que has de fer és posar mitjans sobre la taula, i botes sobre el terreny.
 
Cal emfatitzar que el que aquest polític va escriure ho podrien haver dit molts d'altres, de tot l'espectre parlamentari, així com múltiples ciutadans. Per tant aquests comentaris no s'han d'entendre com una crítica contra ningú en concret, ans senzillament com un recordatori que les coses han canviat. Ser lliures vol dir ser responsables, no hi ha terme mig ni terceres vies. Si ets comunitat autònoma pots parlar de Nigèria i oferir consells i recomanacions, o fer crides i apel.lacions. Si ets estat ja pots anar preparant els UAVs i els marines abans d'obrir la boca.
 
Naturalment algú pot dir que encara no som estat. És cert, encara no hem recuperat la llibertat, però ja hem decidit fer-ho. Toca per tant pensar i actuar ja com a estat. Toca demostrar que ja no som esclaus. Toca deixar clar que si cal intervenir a Nigèria, les tropes catalanes seran a primera línia de foc. I si no toca intervenir, llavors no defensarem aquesta opció. El que ja no és admissible és demanar-li a París o a Londres que els seus fills morin a una terra llunyana, mentre els nostres es queden a casa sans i estalvis mirant la televisió. O és que potser els catalans som una mena de nació privilegiada, que no ha de regar amb sang l'arbre de la llibertat però que es pot permetre d'exigir als altres que ho facin? Algú creu que els nostres socis i aliats ho acceptarien això? Si creiem que cal lluitar i morir per rescatar les nenes segrestades a Nigèria el primer que hem de fer és oferir la nostra sang. Llavors, i solament llavors, ens escoltarà la resta de la comunitat internacional, una comunitat internacional de la que hem decidit ser-ne part, i de la que ja no podem doncs parlar-ne en tercera persona. La comunitat internacional som nosaltres. La comunitat internacional és Catalunya. Als moments de joia, i als de dolor. Per a les coses bones, i per a les dolentes.  
 
 
Àlex Calvo és expert en seguretat i defensa a Àsia