Quan, en plena pandèmia, es van publicar els dos últims Decrets dictats per Quim Torra, molts catalans van proclamar la seva repulsa contra l’Executiu. En el primer decret augmentava les pensions dels expresidents de la Generalitat, entre ells el mateix Torra quan sigui inhabilitat pel Suprem, mentre que en el segon es regula la pujada de l’Impost de Successions i Donacions. Es tracta d’una contribució que a Madrid no es paga. Ara, a Catalunya, els hereus d’un patrimoni, sigui dinerari o immobiliari, hauran de liquidar el doble a Hisenda. Els antics convergents, per aclarir aquest escàndol a l’opinió publica, van designar al diputat David Bonvehí, president del PDeCAT, perquè el rebombori causat per l’augment d’aquesta càrrega entre famílies i comerciants havia de camuflar-se d’alguna manera. “Treballaren per a eliminar aquest impost”, va dir el diputat per televisió, posant cara de circumstàncies. Un despropòsit sense sentit, ja que ha estat ell i els dirigents del seu govern, els que l’han aprovat.
El poble, que és aciençat, s’ha adonat que Torra no és un bon polític. Ha compres que els improperis que llança contra Pedro Sánchez no tenen cap relació amb l’epidèmia. Són arengues populistes i encoratjadores per enardir l’independentisme en un moment inoportú, i amagar la seva incapacitat. La gran virtut de la democràcia és el sufragi universal. Però a Quim Torra no el va elegir ningú. El va nominar Carles Puigdemont per decret quan el President i els seus consellers es van exiliar a Brussel·les. Tot va anar bé fins que Torra va començar a pronunciar nicieses sense cap mena de sentit, fins a l’extrem de no saber si les seves paraules eren fantasies d’un il·lús, o interpretacions malenteses de les remeses de Puigdemont.
En un moment que la gent ha perdut la feina i passa gana, Torra, no tan sols apuja els sous de tot el gabinet sinó que eleva les pensions dels expresidents. Fins ara cobraven un vuitanta per cent del què percebien quan estaven en actiu però, a partir del dia d’avui, s’embutxacaran quasi el doble. Un acte inqualificable de cobdícia que evidencia la deslleialtat i traïció als contribuents que posa sobre la taula, un il·lícit penal subsumit a l’apropiació indeguda, atès que els que reben els diners es beneficien d’uns fons pagats pel poble. Avui, a Catalunya, només hi ha milionaris i pobres. Els del mig ja no hi són.
Per poder rebre tant ell com els seus tretze consellers els beneficis d’aquest irracional increment de retribucions, Torra, ha hagut d’apujar l’impost de successions. Els ciutadans no entenen que els polítics cobrin milions mentre que ells han de subsistir amb res o amb salaris de misèria. Més de dos milions de persones viuen en la pobresa més absoluta recollint les restes de menjar dels contenidors d’escombraries, amb el risc de contreure malalties infeccioses, entretant que els més afortunats subsisteixen gràcies a la solidaritat publica, o demanant l’ajut de familiars i amics.
Va ser Rousseau qui va dir que la igualtat de la riquesa consisteix en el fet que tots els ciutadans han de ser iguals, que ningú ha de poder comprar a un altre ni que cap pobre hagi de vendre’s per diners.’ L’endèmia de Covid-19, en poc més de noranta dies, ha destruït l’economia del món més que qualsevol bomba atòmica, condemna’n a viure a la misèria a milions de persones. És tant clar, com evident, que si la cobdícia dels polítics s’interposa a la llibertat, s’ha d’exterminar. Cada vegada és més urgent la constitució d’una república popular, lliure i independent a fi que sigui el poble qui prengui les decisions i tingui l’última paraula.
