LA CLAU ÉS ECONÒMICA

LA CLAU ÉS ECONÒMICA
L’u d’octubre passat tres milions d’electors es van mobilitzar posant en risc la seva integritat, el seu patrimoni i la seva llibertat. Aquestes són les amenaces que fins a darrera hora la fiscalia inquisitorial havia realitzat a funcionaris, responsables de l‘administració, membres de les meses, apoderats, pares i mestres de menors manifestants i finalment a tot l’electorat. Escric en un moment d’incertesa, propiciat per aquesta maniobra de Carles Puigdemont, que esperem que sigui purament tàctica, de No declaració formal en suspens. Maniobra que si és així haurà servit per ampliar notablement el consens intern entre ciutadans demòcrates de l’ala esquerra i segments moderats de l’empresariat que no veien calar una precipitació.
Tinc però, els meus dubtes que canviï a curt termini la posició dels Estats. I amb tot s’ha avançat molt en trinxeres de les que caldria mirar de no retrocedir. La primera, i més important, la de l’opinió pública i publicada. La segona, la d’organismes internacionals que, tot i mostrar-se contraris a la independència, diuen quatre coses: a. Reconeixen l’existència de dues parts (Jean-Claude Juncker, dixit; Espanya , no); b. Rebutgen l’ús de la força per solucionar el problema; c. Reclamen diàleg polític; i d. La crisi catalana tindrà greus conseqüències econòmiques per Espanya i per Europa.
Doncs bé, ens acaben de mostrar la palanca per passar d’una posició passiva o contrària políticament de la majoria d’Estats a una de bel·ligerant enfront d’Espanya: la inestabilitat econòmica. “Unes tensions prolongades i la incertesa en relació amb Catalunya podrien pesar sobre la confiança i les decisions d'inversió a Espanya”, ha dit Andrea Schaechter, cap de la missió de la institució financera per a Espanya, en la presentació del seu informe.
Des 2015, tot i que Rajoy ha venut la millora de la situació macroeconòmica d'Espanya, res més lluny de la realitat estructural. Només la respiració assistida del BCE ha mantingut artificialment la credibilitat del deute espanyol. Europa però està exhaurida. No pot continuar injectant i no podrà obviar la realitat de la fallida dels Països mediterrànies encapçalats per Espanya. Els grans consultors d’inversió ja fa mesos que recomanen els inversors internacionals a fugir corrents del deute espanyol. Imaginin-se ara davant d’un conflicte entre Espanya i la regió que li dóna de menjar que està clar que sense solució negociada s’enquistarà durant anys de caiguda en barrina. I amb un horitzó de pujada d’interessos el gener del 2018 que acabarà d’enfonsar Espanya.
Per això, l’aplicació de la línia dura que ja s’ha iniciat amb els tràmits previs del 155, les amenaces d’intervenir la llibertat d’expressió controlant els mitjans públics de RTV, la intenció de crispar les escoles amb la introducció de la Formación del Espíritu nacional, les amenaces d’empresonar els líders polítics i socials, només faran que disparar la fugida de capitals no de Catalunya, només, sinó d’Espanya. O si volen diguem-ho d’altra manera. Mentre Espanya tingui posada la bóta sobre el coll del seu territori tractor, qualsevol caiguda d’aquest arrossega indefectiblement l’Estat cap a l’infern. Cospedal, Sáenz de Santamaria, Zoido, Dastis, Méndez de Vigo, Felipe González, Guerra, Jordi Sevilla, Trujillo … i me’n deixo molts, ja ens han avisat de com ens volen: vençuts i humiliats, encara que es quedin amb el seu vaixell enfonsat (honra sin barcos).
L’altra dada és que la Unió Europea no mourà ni un dit políticament. Quatre declaracions de cara a la galeria pels drets humans i res més, sinó se li ensorra el xiringuito econòmic. Els catalans que érem la població més europeista del sud ho estem deixant de ser. Llegeixin sinó aquest article – on per cert se’m cita- de The Economist del 14 d’octubre https://www.economist.com/news/europe/21730163-embracing-catalonia-holds-no-appeal-europes-leaders-eu-will-not-help-catalan
Per tant, deixem de pidolar. I si tres milions d’electors ens la vam jugar fa dues setmanes us proposo una sèrie de mesures sense cap risc i totalment legals, exercint el nostre dret de lliure consumidors i aplicats contribuents. A aquests 3 milions s’hi ha d’afegir la proporció per piràmide demogràfica dels menors de 18 anys corresponents i dóna un total de 4,2 milions de consumidors que poden fer valer la seva força econòmica per atacar els pilars econòmics de l’estat repressor:
Primer. Abandonant tots els bancs d’estructura espanyola cap a bancs o caixes catalans o europeus.
Segon: Canviant de proveïdors dels serveis bàsics d’electricitat, telefonia, gas etc cap a empreses catalanes.
Tercer: No fer cap contribució voluntària a les arques de l’Estat. Ni una butlleta de loteria de Nadal de l’Estat, sentint-ho molt per les entitats que encara hi han apostat.
Quart: Entorpir massivament el funcionament de la Hisenda de l’Estat de forma legal. Els autònoms i empresaris que han de fer les liquidacions d’IVA i IRPF, poden demanar legalment ajornaments. I l’administració es veu obligada a contestar.
Cinquè: Seria hora que es creés una plataforma per a l'emancipació econòmica de la ciutadania que estudiés les vies legals per utilizar la força dels contribuents per acabar de donar una empenta a aquest Estat fallit.
Ens hem descobert la nostra força com a votants sense por. Ara falta descobrir-nos com a consumidors i contribuents. Tenim la clau.