LA CLAU D’EXTERIORS

Semblava que Raül Romeva tenia una bona targeta.  No parlo de la targeta de visita amb el “minister” en l’explicatiu. No, no és d’això, de què parlo. I tanmateix, sembla que Romeva s’ha quedat en això. I prou. Quina llàstima!
 
El seu ministeri (perdó, conselleria) no encoratja més que la confrontació amb el De Guindos, el seu “equivalent” en la política internacional. No presenta un altre full de serveis. La conselleria exerceix com una més. És un minaret per a congregar al plany i a l’oració. És un campanar de divulgació del plor i del greuge.
 
Romeva podria haver aconseguit el pòdium. La conselleria semblava essencial. La del desllorigador.  El 27S havia tingut el handicap de no assolir la majoria a favor de la independència. Es quedava el 48%. S’imposava un nou referèndum. Aquest, ara sí, autèntic, d’autodeterminació. Una consulta amb tots els ets i uts. Validada per tothom. Definitiva, finalment.
 
Espanya no la deixarà fer, aquesta consulta. Mai dels mais. L’independentisme li haurà d’arrencar, per la força. Ella s’hi haurà de conformar i resignar-s’hi. Aquest era el sentit de les eleccions del 27S. No?  El sentit del procés, a aquesta etapa, consistia a tirar endavant.  Endavant no era un xut de dèficit, sinó de sobrances. De poder. Perquè et segueixin.
 
Romeva havia de canviar l’argument internacional. Sobretot l’europeu. Perquè el món ens hi ubica. EEUU no variarà la correlació de forces d’Europa, per Catalunya. I, segurament, els altres països tampoc. La unió comparteix la doctrina dels tractats i els pactes. És una unió de governs. I no es faran la traveta, els uns als altres. De manera que Espanya i el De Guindos surt  amb avantatge. Amb un argument trillat i sabut de memòria.
 
El 27S era un xut endavant que l’independentisme va guanyar. Ara tocava fer combregar amb rodes de molí. Si no, no era cap xut. No era cap guany. I aquí Romeva s’havia de lluir. Ell i tot l’estol de parlamentaris, de funcionaris, etc. Els catalans que treballen a Europa. Havien d’aconseguir un canvi de discurs i…. sembla que s’ho miren, des de la poltrona.
 
Romeva i els parlamentaris repeteixen fins al cansament que quan fem el “pas” (quin?, quan?…), aleshores…. Aleshores ells mouran els fils i els països comprendran.
Però, què han de comprendre? Què som una nació? Què tenim drets? Què podem decidir? Què podem enfrontar-nos a Espanya i al De Guindos? Què podem trencar? Què ens voldran com un nou país? Què passarà quan fem el “pas”?
 
Els dotze mesos que queden del compromís electoral són per a canviar les coses. Al final, hi haurà eleccions. I seran, segurament, unilaterals i d’autodeterminació. Espanya no les validarà, aquestes. Ells hi posaran tots els entrebancs que puguin. De manera que Europa haurà d’estar convençuda que tenim el dret natural de decidir. Veritat?
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 9/4/16