En 1939, es va publicar Cataluña Española de Felipe Ferrer Calbetó. Era un any zero, un no res, perquè no va quedar rastre públic de la Generalitat Republicana.
Si seguim la hemeroteca de La Vanguardia, en Ferrer, apareix com a vicesecretari de Fomento del Trabajo Nacional el 13 de febrer de 1931. El 9 de juliol de 1932 com a secretari del Patronat de l'escola de teixits de punt de Canet de Mar. El 15 de març de 1934 s'informa que farà una conferència en el local del Centre Tradicionalista (Derecha de Cataluña). El 20 de desembre, que va publicar Nacionalismo económico español amb un pròleg de José Calvo Sotelo.
Actualment es parla molt de fractura social; em temo que això de l'espai que separa un determinat grup de població socialment integrat d'un altre grup compost pels exclosos, no és cap cosa de l'època actual o contemporània. Cert, que les societats han tendit a la homogeneïtzació, però això no descarta que hagi hagut grups socials exclosos per una raó o altre en tota la història de la humanitat.
La Cataluña Española és aquella que sent catalana o de fora de Catalunya, que vol una Catalunya regional, per no dir provincial, on el català sigui un dialecte folklòric. Una Catalunya que no faci ombre al nacionalisme espanyol o castellà. És la Catalunya de Rajoy que ens demana imaginació!?
Que parla de la legalitat de les Corts espanyoles, de la seva majoria, de la sobirania nacional com unitat d'Espanya i del Tribunal Constitucional. Deia Rousseau, que la sobirania no pot ser representada, que consistia en la voluntat general, que els diputats del poble no són els seus representants, si no només els comissaris i que no poden acordar res definitivament, que tota Llei ha d'ésser ratificada pel poble. Però si deixem de banda aquesta part més democràtica i acceptem els representants, aleshores, ens hem de preguntar si les Corts catalanes o el seu Parlament no representen la sobirania nacional dels catalans i la seva voluntat. I si és així, com una Llei, pot està per sobre les altres lleis fetes per un parlament i per sobre la voluntat general d'un grup que no se sent representat o se sent exclòs. Això podrien dir alguns que no és un tema social econòmic, si no que és un tema social nacional. Sigui com sigui, el que em sembla cert, és que la divisió de poders a Espanya deixa molt que desitja pel que fa al poder judicial i a la composició dels diferents tribunals, entre aquests el Tribunal Constitucional. I si no existeix una imparcialitat dels que controlen la Llei, aleshores no es pot parlar de la legalitat de cap de les maneres.
Pel que fa a la Llei, o sigui la Constitució, és una cosa que històricament ha tingut molts canvis o constitucions, fins i tot, encara que hi hagi una Constitució com la dels EUA, aquesta ha tingut esmenes que s'han afegit o modificat el text original:
http://www.archives.gov/exhibits/charters/constitution.html
Però Sánchez Camacho insisteix en la legalitat de la Constitució per mantenir a Cataluña Española; el que ella no es deu preguntar, és com els hereus del Franquisme van fer la Llei de la reforma política per acabar precisament amb les lleis franquistes que en la dictadura eren legals.
El que està clar, és que els que parlen de fractura social, es veu que no tenen en compte que a part de que els catalans són una merda i tot un plegat d'insults contra Catalunya i el català, o de que el separatisme és una malaltia, o de que la independència és un deliri o una obsessió malaltissa, etc. Diuen que Catalunya ha d'ésser oberta en una Espanya de tots!?
Renegar, és no reconèixer com a seu, que deixar de dóna adhesió o fidelitat al que sigui. Els renegats a Catalunya deixant de reconèixer com a seva Catalunya o deixen de reconèixer fidelitat al què significa Catalunya. Perquè què és Catalunya? Depenent del que sigui per cada un, un s'identificarà amb una Catalunya o amb una Cataluña Española. Aquests últims poden ser catalans, i podran dir que Catalunya és el que ells diuen, però serà el que és realment? Claudi Ametlla en Memòries polítiques (1890-1917) va escriure sobre la catalanitat i em sembla que la va encertar de ple, la base d'aquesta estava en la llengua catalana. Si Catalunya té com a base la llengua catalana, aquesta llengua, no pot ser menyspreada, ni subordinada, ni relegada a l'escola. Tot i això, Ametlla reflexionava que l'escola pública no havia estat eficaç en l'ensenyament de la llengua castellana Una tesi més desenvolupada per Agustí Colomines:
http://webs.racocatala.cat/eltalp/neoes4.htm
I altres:
http://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/viewFile/137828/322471
Els renegats poden ser com Albert Boadella, o com Joaquim Coll, o com Joan Rangel o en Navarro i el seu federalisme. Han deixat de reconèixer fidelitat al què significa Catalunya sigui per la raó que sigui. Sense dóna arguments, segueixen el nacionalisme espanyol i van ajudant-lo amb les frases com que la independència és un pèssim negoci, o que enfonsarà el país, o que la consulta és innecessària perquè és estúpid votar si un es tira per la finestra!? Alguns van més enllà amb el federalisme com a bandera i volen insistir en aquesta solució, la qual no seria desajustada, si en la història d'aquest país dit Espanya no hagués existit un partit dit Republicà Democràtic Federal i un senyor que es deia Almirall no hagués publicat unes Bases en 1868 que eren per la constitució federal de la nació espanyola i per l'estat de Catalunya. Però alguns, a part de ser uns renegats, són uns sicofant i així anem.
