La casta política i financera que controla desgraciadament els nostres destins des de la tribuna del Bernabéu no s’atura. Tenien un pla dissenyat fa temps als entorns del FAES, amb complicitats entre el socialisme jacobí. I la crisi està essent l’excusa perfecta per accelerar la seva aplicació. Si el cafè per a tothom va ser la jugada mestra per dissoldre les reivindicacions catalanes i basques, ara serà el cafè per a ningú el que cercaria esborrar definitivament aquell moment de feblesa que la casta va tenir als inicis de la Transició.
Un dia se’ns explica que liquidaran les agències de comerç exterior de les comunitats autònomes en benefici de les ambaixades que han demostrat reiteradament la seva incapacitat per ser eficients en temes d’internacionalització; oimés si es tracta de pimes. Un altre dia ens avisen que està a punt la privatització d’Aena en paquet i per tant utilitzant un vell recurs del centralisme que és blindar per la via privada el model radial d’infraestructures, en comptes de deixar que cada aeroport competís com una empresa lliure amb els altres.
I avui, nacionalitzen les pèrdues de Bankia amb els diners dels catalans –com a mínim el 20% del que costarà–. El banc procedent de les pitjors trajectòries en caixes d’estalvi de l’Estat: la valenciana al servei de la megalomania de Zaplana i Camps, amb operacions ruïnoses com ara Terra Mítica, la ciutat de les Arts, etc.; i la madrilenya, el braç armat financer de la senyora Esperanza Aguirre, la que va llançar el crit de guerra de salvació d’Iberia quan calia deixar-la caure. Té la seva gràcia que les caixes utilitzades pels governs del PP de València i Madrid per fer competència deslleial a Catalunya amb polítiques suïcides financerament siguin ara rescatades amb l’aportació dels catalans.
Sentia abans-d’ahir una conferència del professor Josep Olivé a la Cambra de Manresa. Com sempre políticament correcte i optimista sense fer cap menció del conflicte fiscal i econòmic amb Espanya. A l’hora del col·loqui, una pregunta va obtenir la resposta següent: el sector exportador català és el que està evitant que caiguem més avall. Si fa pocs anys el percentatge de mercat espanyol i exterior era del 85% i 15%, respectivament, avui és quasi del 55% i 45%. Les perspectives fan del mercat espanyol molt aviat un àmbit irrellevant per a l’economia catalana. I encara més, els interessos econòmics espanyols i catalans són progressivament divergents. Qui mana a Espanya prefereix créixer menys i continuar manant i això explicaria la tossuderia per fer AVE a Extremadura o corredors centrals en comptes d’apostar pel corredor mediterrani al qual el sentit comú dóna capacitat d’arrossegament del conjunt peninsular.
Davant d’aquesta evidència que ja és motiu de conversa en el cafè de tots els estaments socials de Catalunya, hom no comprèn, o sí, l’enorme esforç que està fent el govern de Catalunya per retardar el xoc de trens amb Madrid, mentre arrisca cada cop més que el front interior se li esberli socialment. Oimés si es dificulta la unitat social i política a Catalunya pel retorn de males pràctiques d’amiguisme i sectarisme.
Tant sacrifici dels febles deixa la gent atuïda i només un projecte de reconstrucció social i democràtica a l’entorn de la República Catalana pot evitar una deriva populista de dreta com de fet mostren les eleccions franceses i gregues, on Hollande i el qui sigui a Atenes governaran amb el retrovisor mirant cap a la ultradreta.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/538800.html
