- Publicitat -
Sempre s'ha anomenat “cançó” perquè no s'acaba mai, no pas perquè sigui cantada. Per això cansa i fa enfadar i se'n diu “cançó enfadosa”. Encara avui dia quan algú triga a fer quelcom, es diu què és “un cançoner”.
El nostre petit país fa molt temps, que no es treu de sobre aquesta “cançó de l'enfadós”, per babaus, conformistes i no saber estar a l'altura.
Tothom pot dirigir cap a Catalunya i als catalans,d'Espanya enllà (i a vegades de Catalunya endins), totes les barbaritats, insults de qualsevol mena, calúmnies infundades, mentides inventades, menyspreus abjectes, odis mantinguts des de segles i enveges sostingudes des de temps passats; però aquí no passa res, anem entomant i parant una galta i després l'altra, i la “cançó de l'enfadós” no s'acaba mai, repetint-se contínuament.
Si llegim la història (cosa que molts dels nostres polítics no hi deuen esmerçar gaire temps) veurem fins al cansament com no han parat d'emprenyar, però actualment s'han proposat no deixar-nos respirar.
Tenim la “Plans de Lluna”, semblant a una “gota malaia”, doncs comença cada dia pensant quina en pot fer per fustigar als catalans, esport que practica amb gran esforç. Ara són les banderes, ara són els ajuntaments que es declaren sobiranistes, però encara que no li facin cas en molts recursos que posa, ella no defalleix ni s'arruga. És una “cançó molt enfadosa”.
Tenim al Rivera de C's practicant el photoshop per manipular fotos que no són el que semblen, i veient-se atrapat com a mentider i gran demagog, s'ha de disculpar però insistint que “l'adoctrinament als nens es fa a les escoles i als espais públics”. Vaja, per no variar com sempre, Em pregunto, què faria aquest gran demagog, si no pogués dir tot sovint bajanades i anar sempre contra els catalans i Catalunya, Suposo que seria un més dels apuntats a l'atur, doncs no sabria de quin tema parlar al Parlament, als diaris i a les televisions.
Tenim l'Alícia “en el país de les meravelles”, ficada en espionatges mentre dina amb una amiga de llengua força bruta -segons s'escolta a la famosa gravació -, ficada sempre en mentides i manipulant les seves declaracions i volent amagar la veritat de tot plegat. Vaja, per no variar com sempre.
Tots dos, el Rivera i l'Alícia, practicant “la cançó de l'enfadós”, des de sempre i fins que no desapareguin del mapa.
Tenim aquests dies l'associació de la Guàrdia Civil emprenyada amb el jutge Santi Vidal, per les declaracions on va dir: “Si es convoqués una consulta de manera unilateral i Espanya enviés a la Guàrdia Civil a retirar les urnes, els Mossos i molts ciutadans els faríem front”
Dita associació tenen les penques de publicar un comunicat – barruts i hipòcrites que són ells -, on ens fan saber una mentida repetida moltes vegades: “al llarg de tota la seva existència si per alguna cosa s'ha caracteritzat el cos de la guàrdia civil, és per la seva absoluta lleialtat al poder legítimament establert en cada moment històric”. Que no era un poder legítimament establert, quan un guàrdia civil -pistola en mà – va entrar al Congrés volent carregar-se la democràcia? Que no va fer costat la Guàrdia Civil al govern franquista, durant tota la seva existència, d'un general que al seu dia es va carregar un poder legítimament establert? Amb aquests dos fets i altres que podíem citar però no acabaríem mai, com poden dir amb la cara ben alta i amenaçant-nos: que no s'haurien de permetre “amb tanta lleugeresa” manifestacions on es justifiqui accions il·legals, referint-se a les paraules del jutge Vidal.
La cançó de l'enfadós, es va repetint eternament, quan fem, diem o demanem el que sigui. Com també sempre és el mateix, quan des de fora de Catalunya, ens amenacen dient que ens enviaran els tancs; ens tracten de nazis; ens diuen que no tenim dret a ser el que volem ser; no ens paguen el que és nostre; ens neguen el dret de sentir-nos una nació; des de televisions i ràdios ens diuen de tot. Però tot això, per la Guàrdia Civil, deuen ser manifestacions que s'han de permetre “amb molta lleugeresa i permissibilitat” doncs, segons ells, deuen justificar accions legals, i no cal fer cap comunicat per condemnar-les. Molt coherent demostra ser, aquest cos que se les dóna de democràtic i defensor de les llibertats(?).
Tenim “la cançó de l'enfadós” associada a les declaracions que es fan cada dia: un dia dic blanc i l'altre dic negre, un dia prometo una cosa i l'altre dic que no ho vaig prometre; un dia perquè imputen algú del meu partit l'endemà imputo algú del partit contrari; un dia demano la dimissió d'un polític de l'oposició i l'oposició a continuació demana la dimissió d'un polític del meu partit; l'honor d'un company de partit al ser acusat no és el mateix honor de l'acusat del partit contrari; un dia demano que deixi el càrrec un imputat del partit contrari però l'endemà opino que un imputat del meu partit no cal que deixi el càrrec. Sempre la mateixa història que hem d'aguantar dels nostres mai prou estimats polítics, perquè sentint sempre la mateixa cançó estiguem cada dia més enfadats i emprenyats
Mentrestant el poble veu com els autèntics problemes, van passant els mesos i segueixen sense solució. Seguint “la cançó de l'enfadós”, ens diuen que ja estem al final del túnel, que tal trimestre serà l'últim de la crisi, que es crearan llocs de treball, bla… bla… bla… i tal dia farà un any que ens van dir el mateix!
Als nostres polítics, els hi haig de dir que molts catalans n'estem farts de la “cançó enfadosa”. Ja és hora de reaccionar i dir prou! Que no veieu que sempre són promeses sense complir? Què per molt que vulgueu fer pedagogia, aquesta no té l'efecte desitjat a qui no vol escoltar? Què estan prenent el pèl contínuament? Què per molt que espereu si us ofereixen quelcom, tot serà mentida?
Fa molts anys que escoltem aquesta cançó repetitiva i enfadosa! O és que, a vosaltres polítics, us sona tant bé, que no voleu deixar d'escoltar-la?
Per favor, deixeu de ser babaus, conformistes i “cançoners”.
Publicitat
