La caixa negra europea

(Publicat a “El Punt Avui” el 12-Feb-19)
La caixa negra és una eina d’anàlisi molt utilitzada a la ciència i la tecnologia per a començar a estudiar fenòmens dels quals se’n sap molt poc o res, i dels quals no en podem observar directament el seu funcionament: tant sols els podem estudiar des del seu exterior. Amb aquest artefacte intel·lectual, el que fem és aplicar entrades (inputs) al sistema “caixa negra” que volem estudiar, i n’observem les sortides (outputs): a base de canviar els inputs, i observant com canvien corresponentment els outputs, podem començar a deduir algunes de les interaccions que ocorren al seu interior, ço que ens permet començar a delimitar què serà, però també què no serà, possible a la caixa negra i, així, tenir una primera aproximació a les lleis que governen el seu funcionament.
 
Un interrogant crític al voltant del procés, al qual li escau meravellosament bé un estudi de caixa negra, és, ha sigut, i serà, què farà la UE davant de les activitats repressores d’Espanya. Així, a les darreries del 2017, els catalans ens vàrem embrancar col·lectivament en un experiment de la caixa negra europea, amb un elevadíssim cost social (i personal per a uns quants al centre de les ires espanyoles). Abans de l’experiment, la tesi pràcticament universal a Catalunya, com poden confirmar les hemeroteques, és que Europa impediria qualsevol reacció repressora espanyola, perquè era impensable que Europa acceptés al seu interior qualsevol reacció d’un dels seus governs que no fos escrupolosament democràtica, tant pel xoc que això suposaria amb els principis fundacionals de la UE, com pel perjudici que això causaria a la seva reputació internacional.
 
En aquest context, amb el referèndum unilateral i la posterior declaració (congelada) d’independència, els catalans vàrem desfermar la maquinaria repressiva espanyola amb els resultats que tots coneixem. I he esperat deliberadament més d’un any a escriure aquest article, per tal de donar temps a que qualsevol influència que Europa volgués exercir, per lenta i subtil que fos, tingués temps de fer el seu efecte. Doncs bé, a hores d’ara tots sabem a on som: repressió i violència exercides sobre un poble que només demana poder expressar-se democràticament; els violents del 1-O condecorats; polítics i activistes empresonats per les seves idees i accions polítiques sota càrrecs maldestrament inventats; multes milionàries a alguns dels actors individuals i societaris del procés, i les sentencies per a escarmentar que tots sabem que vindran al judici ara en marxa. I davant de tot això no hi ha hagut cap pressió concreta i específica a Espanya per part de la UE, i ni tant sols cap crítica oficial.
 
Així doncs, el nostre experiment, porta a unes conclusions indefugibles: la UE no farà res per a permetre la lliure expressió democràtica del poble català. Si que sembla clar que la UE aconseguí que la repressió del 1-O s’aturés a la tarda, i que el 155 fos més lleuger del que hauria volgut la caverna, però aquests serien els límits de la influència que la UE està disposada a exercir. Els catalans doncs, estem avisats: per més injust i desesperant que en sembli, tal i com al 1714, Catalunya està, i estarà, completament sola. Per a qualsevol acció en la qual vulguem reeixir, caldrà que estiguem segurs de poder-ho aconseguir absolutament sols. Qualsevol altra càlcul polític és, amb el que sabem ara, intolerablement naïf.