En tot cas, em donaré per satisfet amb que jutgin aquesta obra d’utilitat tots aquells que aspiren a formar-se una idea dels fets del passat i d’aquells altres fets que, més o menys semblants i d’acord amb les lleis de la natura humana, puguin ocórrer en el futur.
Tucídides, historiador grec de les darreries del s. V aC.
Fa un temps em va venir a les mans el llibre La Caiguda de l’Imperi Romà del doctor en història per la Universitat d’Oxford Adrian Goldsworthy. Com és un tema que m’apassiona i sobre el qual he llegit molt, vaig pensar que tornaria a trobar-me el seguit de motius que ja havia esbossat Edward Gibbon el s. XVIII en la seva magna obra Història de la Decadència i ruïna de l’Imperi Romà: El cristianisme, la fallida militar davant els bàrbars, una excessiva pressió fiscal, el canvi d’una economia esclavista cap a una altra basada en els colons, l’afebliment del teixit urbà i comercial etc, tot discutible i discutit massa vegades. Però a mida que anava avançant en la meva lectura em sorprenia el seu plantejament:
Roma no havia caigut per la pressió dels enemics externs, que existia i era de les més importants de la seva història, sinó pel propi col·lapse intern. El pitjor adversari de Roma havia estat la pròpia Roma.
Des de l’any 217, data de la mort de l’emperador Caracal·la, fins la seva desaparició el 476 a l’imperi romà d’Occident només hi va haver períodes d’un màxim de 10 anys en que no esclatés una guerra civil. Durant aquests dos segles i mig va haver-hi conflictes de tota mena, alguns de curta durada i territorialment localitzats, d’altres a escala molt gran i que es van perllongar uns quants anys.
Així, a diferència del període precedent, la successió d’emperadors sovint era vertiginosa i la quantitat d’usurpadors sorprenent. En realitat, tots volien tornar la pau a l’imperi i assegurar-ne la seva grandesa, considerant que ells eren els més apropiats per fer-ho. Per tant, aquests conflictes no eren una qüestió ideològica sinó únicament una lluita pel poder.
Cada fracàs a les fronteres, cada intent de restaurar la disciplina entre la tropa, posar ordre a la burocràcia o limitar els interessos dels poderosos, era perillós ja que podia significar que es revoltés qui menys s’esperava.
En aquests conflictes, era normal que el derrotat hi perdés també la vida i només a una petita minoria dels seus partidaris se’ls hi permetia continuar la seva carrera pública, amb el que cada victòria en realitat significava una pèrdua de molts homes i béns, d’un important nombre de valuosos quadres civils i militars, així com la desarticulació de les estructures administratives i logístiques de l’imperi. A més qualsevol guany aconseguit pel romà vencedor s’obtenia prenent-li al romà vençut.
A causa d’aquesta situació, a diferència del que havia passat durant els s. I i II, els governants romans ja no se sentiran prou segurs per delegar, l’èxit d’un general podia significar la seva destitució fulminant i de vegades la mort si es temia que s’estava tornant un potencial adversari, motiu pel qual els emperadors es veuran obligats a dirigir les campanyes militars personalment i així, a partir del s. III, es passaran gran part del seu temps en missions que en el passat eren feina dels llegats imperials i els governadors provincials.
I com a un emperador li era impossible ser a tot arreu a la vegada i no podia o volia confiar en ningú que tingués prou poder per solucionar un conflicte distant, sovint els problemes quedaven per resoldre i aquesta desatenció impulsava al territori a rebel·lar-se i proclamar al seu propi emperador, el qual podia actuar autònomament o sotmès, només nominalment, a l’emperador superior amb el qual fins i tot puntualment podien col·laborar contra un enemic comú. Però a la curta o a la llarga l’emperador provincial o bé era eliminat o bé triomfava i es tornava a començar.
El curiós és que en aquest període de més de 250 anys i fins l’últim moment, va haver-hi emperadors experimentats, valerosos i competents, que en altres condicions podrien haver estat alguns dels millors governants de Roma, però aquesta inseguretat constant feia que la supervivència personal es convertís en el primer objectiu de tots els emperadors, així com dels seus funcionaris i oficials, i influïa en totes les seves decisions i en la pròpia estructura de l’imperi. Per aquest motiu era normal que un emperador abandonés una guerra contra un enemic exterior per ocupar-se d’un rival romà.
Per tot això no hauria de sorprendre’ns que quan els pobles bàrbars aconsegueixin trencar definitivament la frontera del Rin, travessant el riu glaçat la nit del 31 de desembre del 406, la política que seguiran tant l’emperador Honori com els seus successors serà refugiar-se a Ravenna, una ciutat inexpugnable per les seves maresmes i en comptes de prioritzar l’expulsió dels invasors, la màxima preocupació serà combatre tots els usurpadors, reals o possibles, que sorgiran en aquells temps convulsos, sovint, a més, utilitzant aquells bàrbars com aliats.
Els invasors germànics en realitat no els neguitejaven gaire, els havien vençut tantes vegades…., el veritable enemic eren els altres romans i així es van perdent en mans dels bàrbars província rere província. I cada província perduda significava que l’imperi s’empetitia i disposava de menys recursos humans i materials per mantenir la seva integritat en una espiral de decadència imparable. Fins i tot quan es recuperi efímerament algun territori, abans de res els imperials miraran d’assegurar-lo enfront dels usurpadors mentre els invasors l’anaven ocupant i poblant, onada rere onada, tot afermant-hi el seu domini.
Durant aquest període, a més, per protegir als emperadors dels seus rivals interns, l’estat es va anar transformant, burocratitzant-se i militaritzant-se al temps que es convertia l’emperador en un ésser pràcticament diví allunyat del poble, a diferència de la imatge del primer ciutadà que havia volgut donar August. Però a la llarga això va ser inútil i contraproduent i l’any 476 el darrer emperador, Ròmul Augústul, va ser derrocat i l’imperi romà d’Occident va acabar desapareixent.
I potser em preguntareu perquè us he hagut d’explicar el que no és més que història, a sobre una història que va passar fa més d’un mil·lenni i mig. Doncs perquè jo crec, com Tucídides, que si bé la història no es repeteix, si que hi ha unes pautes de comportaments comunes que trobem reiteradament. Que a uns problemes i situacions similars es respon d’una manera similar i, la veritat, mentre llegia el llibre del professor Goldsworthy, moltes vegades em venien al cap paral·lelismes amb l’independentisme català.
Com a la Roma de les darreries de l’imperi, les amenaces que pateix el nostre país, amb un estat espanyol més segur i desacomplexat que mai, són més importants que mai, com a Roma, se’ns ha envaït i cada vegada la nostra supervivència està més compromesa, com a Roma en comptes d’aplegar les nostres forces, el moviment independentista català, des del seu naixement, està en perpetua divisió, escissió, recomposició i torna a començar. Com a Roma l’objectiu comú és magnífic: la llibertat del nostre poble, però massa sovint ens dediquem a combatre’ns ferotgement nosaltres mateixos mentre deixem tranquil l’enemic que ens oprimeix i que vol acabar amb nosaltres. Com els romans, en cada lluita fratricida perdem moltes persones valuoses, recursos, coneixements i experiències imprescindibles, perdem espai polític, perdem poder i capacitat d’incidència real a la societat. Com a la darrera Roma els dirigents, bons o dolents, sembla que hagin d’arribar a tot arreu i se’ls considera responsables de tot, i aquests dirigents han de dedicar, com a mínim, tant de temps en guardar-se les espatlles com en fer política.
Com en el Baix Imperi, les necessitats són tan peremptòries que no hi ha paciència per a que podem veure els fruits de qualsevol projecte polític, com en els darrers temps de Roma, en cada projecte que sorgeix costa de saber quant hi ha de diferències polítiques i quant de diferències personals. Com els darrers romans, freqüentment, quan des d’una direcció nacional s’intenta posar ordre o alinear la petita política amb la gran política es considera una ingerència inadmissible, així com, de vegades, hi ha la temptació d’aquestes direccions i dels partits d’aïllar-se i allunyar-se de la gent en una fatal dinàmica endogàmica.
També, com en el s. V en que davant la impotència de Roma sorgeixen tot de moviments defensius autònoms que a la curta o a la llarga per la seva pròpia feblesa seran esclafats, el llegendari rei Artur i els seus cavallers sembla que no eren més que això, a Catalunya neixen moviments, importants sense cap dubte, però que caldrà veure en un futur com en són de decisius i si son capaços d’eixamplar l’espai polític sobiranista o bé si només creixen prenent espai, legítimament això si, a d’altres alternatives nacionals. I, per finalitzar, com a Roma i encara que no a tots se’ls pugui considerar sobiranistes, els nostres partits parlamentaris pacten i han pactat amb els nostres invasors per obtenir o mantenir un poder autonòmic que cada vegada va a menys. I que consti que jo sóc dels que considero que es pot pactar amb els “bàrbars” si la política que es segueix és la teva i acabes integrant-los, com havia fet tantes vegades Roma.
Els temps no són fàcils, fa molt de temps que els temps no són fàcils per a nosaltres, però podem evitar acabar com els nostres avantpassats romans, si tenim clar qui és l’adversari, que entre nosaltres podem tenir contrincants però mai enemics, si som capaços de tancar ferides i de sumar, de gosar somniar i al temps tocar de peus a terra, coneixent el nostre poble, el poble d’avui no el de fa 80 anys, i el nostre país, si no malbaratem més gent i més forces. Si la tàctica no mana sobre l’estratègia ja que la tàctica et farà guanyar batalles però l’estratègia et farà guanyar la guerra, encara que perdis alguns combats. Si som capaços, si som constants i perseverants, si sabem també ser pacients i, quan toca, audaços, tot evitant que la prudència no ens faci traïdors.
Així de simple, així de complicat.
